Distingeixo les ovelles

amb el bel, remuc i crits;

Als humans, escolta sempre

quan ens troba compungits.

Quan Jesús al món vivia

ens parlava de ramats;

no és estrany, la pagesia

era el rol dels temps passats.

Quan parlem de les ovelles

cal entendre mil neguits:

Als humans…

Era el pa de cada dia

admirar el risc, l’afany

i l’encís del pasturatge

del pastor que al cap de l’any

la criança mesurava;

xais, ovelles i cabrits:

Als humans…

És Pastor el que cobeja

pel ramat i els seus destins,

que els adoba la quintana

del paratge i bosc endins,

rierols amb les fontanes

i contorns indefinits:

Als humans…

Les ovelles som nosaltres,

quan Jesús espolsa el sac

no pas sempre les engrunes

fan olor d’un món manyac,

som l’esplet de la ramada,

l’escamot dels preferits:

Als humans…

Les ovelles, les manyagues

no s’aparten del repeu,

les esquerpes, les estranyes

no han entès la seva veu.

Ell les busca i afalaga

Comprenent els seus neguits:

Als humans…

Per les unes i les altres

fins la vida vol donar,

tant les busca, les empaita

mai ningú les hi prendrà.

El xiulet que les desvetlla

és la ufana dels seus crits:

Als humans…

Sempre acaba amb gest de festa

amb un mot que ens amanseix

és un pare que ens deixonda.

-Ell i Jo som un mateix.

Afalacs que suavitzen

i mitiguen els neguits:

Als humans…

Escampada de ramades

amb la gespa del perdó,

ufanoses, velant manyagues,

rodejant el Bon Pastor,

el pastor que ran la cleda

dona bresca als elegits:

Als humans…

Distingeixo les ovelles

amb el bel, remuc i crits;

Als humans, escolta sempre

quan ens troba compungits.

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses,  febrer 2021