Distingeixo les ovelles
amb el bel, remuc i crits;
Als humans, escolta sempre
quan ens troba compungits.
Quan Jesús al món vivia
ens parlava de ramats;
no és estrany, la pagesia
era el rol dels temps passats.
Quan parlem de les ovelles
cal entendre mil neguits:
Als humans…
Era el pa de cada dia
admirar el risc, l’afany
i l’encís del pasturatge
del pastor que al cap de l’any
la criança mesurava;
xais, ovelles i cabrits:
Als humans…
És Pastor el que cobeja
pel ramat i els seus destins,
que els adoba la quintana
del paratge i bosc endins,
rierols amb les fontanes
i contorns indefinits:
Als humans…
Les ovelles som nosaltres,
quan Jesús espolsa el sac
no pas sempre les engrunes
fan olor d’un món manyac,
som l’esplet de la ramada,
l’escamot dels preferits:
Als humans…
Les ovelles, les manyagues
no s’aparten del repeu,
les esquerpes, les estranyes
no han entès la seva veu.
Ell les busca i afalaga
Comprenent els seus neguits:
Als humans…
Per les unes i les altres
fins la vida vol donar,
tant les busca, les empaita
mai ningú les hi prendrà.
El xiulet que les desvetlla
és la ufana dels seus crits:
Als humans…
Sempre acaba amb gest de festa
amb un mot que ens amanseix
és un pare que ens deixonda.
-Ell i Jo som un mateix.
Afalacs que suavitzen
i mitiguen els neguits:
Als humans…
Escampada de ramades
amb la gespa del perdó,
ufanoses, velant manyagues,
rodejant el Bon Pastor,
el pastor que ran la cleda
dona bresca als elegits:
Als humans…
Distingeixo les ovelles
amb el bel, remuc i crits;
Als humans, escolta sempre
quan ens troba compungits.
Sebastià Codina i Padrós
Vacarisses, febrer 2021