Quan m’han demanat uns records sobre el bisbe Toni Vadell i Ferrer, germà meu en l’episcopat, la memòria m’ha traslladat als dies previs al moment en què tots dos, en un mateix dia, fórem nomenats bisbes auxiliars de Barcelona. Després de ser rebuts cadascú ben reservadament pel Nunci Apostòlic, bo i respectant el secret pontifici que havíem de guardar, ens van posar en contacte telefònic. La primera paraula que ell em va adreçar va ser aquesta: “Germà!”.
Tots hem perdut un bisbe, un amic, un enamorat del Senyor, un apòstol dels joves, un impactant catequista en aquests temps complexos per a la transmissió de la fe. Però els qui formem “la fraternitat episcopal de Barcelona” -el cardenal arquebisbe i els bisbes auxiliars- hem perdut sobretot un veritable germà.
Els qui formem “la fraternitat episcopal de Barcelona” -el cardenal arquebisbe i els bisbes auxiliars- hem perdut sobretot un veritable germà
Un germà que ha viscut el goig del Senyor, fins i tot amb un característic riure que trobarem a faltar. Ha fet honor en tot moment al seu lema episcopal: Alegreu-vos sempre en el Senyor (Fl 4,4). I remarco aquest “sempre”, perquè la seva alegria en el Senyor l’ha viscut com mai, al cent per cent, durant tota la llarga agonia que ha durat el gran patiment i dolor causat pel càncer de pàncrees que li van detectar abans de l’estiu passat. Ha estat un bisbe ple d’esperança comunicant-nos des del llit de l’hospital, el seu nou altar, l’alegria de ser cristià i de ser deixebles missioners.
La seva alegria en el Senyor l’ha viscut com mai, al cent per cent, durant tota la llarga agonia que ha durat el gran patiment i dolor causat pel càncer de pàncrees
Tots el recordarem per la seva creativitat en imatges ben pedagògiques i didàctiques, molt catequètiques, fins i tot parlant movent les mans, per fer ben pròxim a tothom, sobretot als joves, que Crist viu, que no ens podem perdre la vida eterna que Ell ens promet. El bisbe Toni, que mimava amb tota cura les estones de la seva pregària personal, deixant-se sorprendre pel Senyor, amb mirada de fe, solia dir: “M’encanta Barcelona! És plena de possibilitats pastorals. N’hi ha moltes de perles precioses amagades. El Senyor és gran!” Recordo les paraules del final de la nostra ordenació episcopal a la Sagrada Família, el 9 de setembre de 2017. Ell les va cloure dient: “Aquí ens teniu, de dos en dos, disposats a servir com a pastors l’Església diocesana de Barcelona”. Confesso que ha estat un gran regal poder compartir tots aquests anys la missió episcopal a la nostra arxidiòcesi de Barcelona.
Confesso que ha estat un gran regal poder compartir tots aquests anys la missió episcopal a la nostra arxidiòcesi de Barcelona
La darrera setmana a l’Hospital Clínic només era permès veure’l des del passadís. Quan el seu germà Joan, que l’ha acompanyat dia i nit, m’obria la porta de l’habitació, el bisbe Toni em saludava amb la mà, sense paraules, i acotant el cap em demanava devotament la benedicció. A petició seva, de la seva mare Antònia, del seu germà Joan, família i amics, em van demanar que juntament amb Mn. Carles Seguí, rector d’Inca, beneíssim el seu sepulcre. Així ho vam fer el dimarts 15 de febrer, en el santuari de Nostra Senyora de Gràcia, patrona de Llucmajor, poble natal del bisbe Toni. Allí vàrem deixar les seves despulles mortals, tot encomanant la seva ànima i cantant: “sota la vostra protecció ens refugiem, oh Santa Mare de Déu”. Confiem que ens seguiràs ajudant, bisbe Toni, ara més que mai, des del cel. Gràcies per tant, bon germà!
