«La feina ja no és un espai de drets, sinó de vulnerabilitat. Ha deixat de ser una promesa de futur per convertir-se en una amenaça.» Així de categòric es mostra Xavier Orteu, director d’Insercoop i professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (URL). L’afirmació desvetlla que, malgrat que els indicadors macroeconòmics revelen que es crea ocupació neta des del darrer trimestre del 2014, aquesta «se centra en una combinació de contractes temporals (el 41%, amb una durada mitjana de 53 dies) i a temps parcial», com s’indica a l’informe Empleo precario y protección social de Foessa.
Són, per tant, llocs de treball que tenen l’empremta de la precarietat i, en conseqüència, es tradueixen en una elevada incertesa vital de les persones que els desenvolupen, al mateix temps que les exposen a abusos i a situacions, fins i tot, d’explotació. L’Estat espanyol, en conseqüència, continua embarrancat en un mercat laboral d’escassa qualitat amb alts nivells de pobresa, lluny de dirigir-se a la senda de Noruega o altres països del nord europeu que tenen mercats de treball d’alta qualitat —amb elevats nivells salarials i de protecció social—, on la pobresa és molt menor.
L’Eurostat, l’oficina estadística de la Comissió Europea, ha creat el mot working poors, per referir-se als treballadors pobres, com un fenomen que afecta el conjunt dels països europeus i, segons dades del 2014, ubica en aquesta situació el 12,5% dels treballadors a Espanya. En aquest perfil trobem persones que no arriben al Salari Mínim Interprofessional (SMI) (a Espanya és de 655,04 € al mes distribuïts en 14 pagues). Convé recordar que l’SMI espanyol és el més raquític a Europa en relació amb el salari mitjà (representa tan sols el 36%). A Alemanya, França o Bèlgica, aquest punt de partida se situa a l’entorn dels 1.500 € al mes.
Ara bé, si ampliem aquest nou perfil de pobresa a aquells treballadors que estan per sota del 60% del salari mitjà, aquí ja situaríem el 30% de la població ocupada. De fet, des de Càritas alerten que, a la diòcesi de Barcelona, gairebé el 15% dels atesos el 2014 per l’entitat eren persones en edat laboral amb contracte de treball. Això fa posar en dubte una de les promeses de ciutadania que relacionava la inclusió social amb el fet de tenir una feina.
Davant d’aquesta situació que alguns experts, com Orteu prediuen que s’anirà estenent, està emergint una nova classe social, la del precariat. Persones amb treballs insegurs, sense un salari just, que encadenen situacions d’activitat i d’inactivitat i en les quals «és molt difícil que pugui construir-se un sentit d’identitat ocupacional», subratlla Orteu. És l’aplicació pràctica de la sentència de l’economista Joan Violet Robinson (1903-1983) que afirmava que en el capitalisme hi havia alguna cosa pitjor que ser explotat i era el fet de no ser-ho.
Des de Foessa, s’apunta que «per modificar substancialment els elements determinants de la vulnerabilitat estructural de la societat espanyola són necessàries moltes altres coses [a banda de la recuperació econòmica, i sobretot de l’ocupació], com una major inversió de recursos socials i un disseny global molt més ambiciós de polítiques públiques inclusives, atès que la recuperació de l’ocupació no està afectant significativament les famílies espanyoles que estan en pitjor situació.»
Podeu consultar també l’Editorial que dediquem al #treballdecent.
