La guerra mata el futur, l’esperança, la Vida. Deia el papa Francesc aquests dies: “Tota guerra és una derrota; una destrucció de la fraternitat humana.” Gaza, Ucraïna; també el Sudan i Etiòpia. En la guerra es generen ferides profundes que triguen generacions en cicatritzar o, tal volta, no ho fan mai.

He rebut un correu d’Alfred Roca, missioner salesià a la zona del Tigre (Etiòpia). Portava molt de temps sense connexió. I m’explica que, malgrat la pau signada fa un any, ha quedat tot destruït i encara hi ha zones ocupades.

A la gent se la veu trista i sense esma, diu l’Alfred, a part dels familiars morts (hi ha hagut 600.000 morts), no tenen mitjans per construir el seu futur perquè han perdut tot el que tenien: petit negoci, feina, estalvis… Molta gent, especialment nens i nenes, pateixen infeccions i no tenen accés a tractament o medicines i el mateix passa amb els adults i la gent gran que necessiten un tractament diari.

A les escoles falten mestres i material, els edificis i mobiliari no estan en condicions, els estudiants no tenen diners per pagar la inscripció, no tenen res per menjar… I l’Alfred no dorm a les nits perquè no té mitjans econòmics per atendre les necessitats. És frustrant. Però alhora és amb ells, procurant afecte, proximitat i esperança.

Déu, la fe, les nostres mans per posar vida on hi ha hagut mort. El mal existeix. Gaza, el Sudan, Ucraïna, Etiòpia o en qualsevol lloc i racó del món —i del cor— on no hi ha pau. Temps d’Advent… que tinguem valor per construir, per teixir ponts, per ser llavors de pau i esperança allà on siguem.