Amb la mort del nostre germà, amic i bisbe Antoni Vadell, hem viscut una experiència que ens ha arribat endins pel testimoni d’enteresa humana, de fe en el Ressuscitat i d’esperança en la Vida que és per a sempre. Tot un testimoni d’amor, resposta a la pregunta de Jesús a Pere que ha ressonat amb força en les dues celebracions de comiat a les catedrals de Barcelona i de Mallorca: “Pere, m’estimes?”, que equival a “Toni, m’estimes?”, la pregunta constant de Jesús a tots i cadascun dels seus seguidors i dels quals vol treure el fonament i la raó de ser de l’anunci de l’Evangeli realitzat en la caritat, amb la mateixa tendresa amb què el Senyor ho ha fet i ens ho ha ensenyat. El bisbe Antoni, com a bon catequeta i catequista, ho ha fet bé i sembrant bona llavor. És el llegat que ens deixa perquè seguim sembrant allà on el Senyor ens envia i en els sembrats que ell escull per a cadascun de nosaltres.
El bisbe Antoni sabia bé que en la resposta a la pregunta de Jesús hi anava inclosa tota l’orientació de la seva vida, sempre amb la proa ben enfilada cap a aquell nord inconfusible que el mateix Senyor li havia marcat. L’elecció que havia fet del seu lema episcopal “Viviu sempre contents en el Senyor!” el duia a subratllar no només l’alegria, sinó la paraula sempre per manifestar la perennitat d’una forma de viure que havia d’impregnar-ho tot. I així va ser, fins al final quan, quasi sense forces, feia realitat aquesta convicció. Ell havia dit que “la gran esperança és que la persona no es conforma amb una resposta mediocre. El buit del cor expressa alguna cosa més gran. Nosaltres tenim Jesucrist viu en la nostra vida. Si miram l’home i miram Déu, mai no serem pessimistes”. En tot veia l’obra de la gràcia de Déu i explicava amb serenor el seu estat d’ànim dient que “al principi em va commoure la notícia de la malaltia, però mai no he tingut moments de tristesa. Entenc que és una gràcia del Senyor de viure sempre, també, alegres en el Senyor”.
La resposta “Sí, ja ho sabeu que vos estim” a la pregunta de Jesús “Toni, m’estimes?” ha fet possible la vida i l’acció pastoral del nostre germà bisbe, una feina de sembrador incansable i valent, obert a tothom i especialment als joves. Ells han entès bé el seu missatge tan ple de bona comunicació i acompanyament, signe de la seva resposta a Jesús plena d’amor. Ell feia aquesta convidada: “Sembrem, que després es recollirà.” Hem de poder dir amb goig que avui ja recollim el seu treball apostòlic, ple de Jesús i d’Evangeli, i en rebem el fruit. És la fecunditat del gra de blat que fa rebrotar, com a resurrecció, tots els fruits d’aquesta nova planta sembrada a la terra que l’ha vist néixer i a la qual ara ha tornat, sense quedar-hi reduït ni tancat.
Hem repetit molt aquests dies les paraules que recordam de l’homilia en la missa exequial pel seu pare: “Déu no ens estalvia les llàgrimes, però les eixuga totes.” Paraules extretes de la mateixa Paraula de Déu i que enmig del dolor obren escletxes d’esperança i de consol. Ja arribats al Santuari de Gràcia, a la muntanya de Cura, amb els ulls entenebrits pel plor, hem pregat a la Mare de Déu en el mateix instant en què el fèretre amb el cos del nostre estimat Toni era baixat al sepulcre nou preparat als peus de la Mare de Déu de Gràcia. Que visqui per sempre en la pau del Senyor!
