Valentí Miserachs és el compositor de capçalera de l’Església catalana. Encara no n’ha fet cap catàleg exhaustiu, però calcula que entre obres grans, mitjanes i petites supera el miler de títols. Ara treballa en l’oratori de la diòcesi de Vic Diàleg patriarcal. La música ha estat una de les dues grans vocacions que han configurat la trajectòria d’aquest català que durant disset anys ha estat director del Pontifici Institut de Música Sacra. L’altra ha estat el sacerdoci, que va rebre de mans del bisbe Ramon Masnou el 28 d’agost del 1966. I de l’íntima unió de l’una i l’altra, n’ha nascut una de sola: exercir el sacerdoci a través de la música. Nascut a Sant Martí Sesgueioles (Anoia) el 1943, Valentí Miserachs continua vivint a cavall de Catalunya i Roma. De fet, té passaport italià.
«De crisis de fe o sentimentals, res de res; dec ser «anormal», però és així. Jo havia nascut per ser sacerdot. I músic. O millor, unint en una de sola la doble vocació, exercir el sacerdoci a través de la música», confessa Miserachs. En el seu servei a la música sacra, l’ha guiat l’ideal de «la glòria de Déu i l’edificació del poble»: «Per tant, res d’estètiques elitàries o de recerques alambinades, sinó abeurar-me a les sempre fresques deus del cant gregorià i de la tradició musical catalana, tant la d’arrel popular com la dels grans mestres que ens han precedit (Millet, Romeu, Segarra, per dir-ne només alguns), amb molta sensibilitat vers la música francesa, potser degut a les meves arrels, o al retorn al cant gregorià que van practicar Fauré, Debussy, Ravel, Poulenc. El màxim interès també vers la música russa, i vers la lírica en general. I, naturament, vers els grans polifonistes i el summe Bach (la llista no s’acabaria!). Tot assimilat per la meva personal manera de fer, és clar».
Gran coneixedor del Vaticà, opina sobre la voluntat de reforma profunda de l’Església que impulsa el papa Francesc: «L’statu quo és el més còmode per a molta gent. A tothom ens costa de canviar, sobretot si això comporta sacrificis i renúncies. Sempre he pensat que és una qüestió de persones. Creiem en Jesucrist? L’estimem de veritat? Doncs hem d’acceptar que ens hem de convertir contínuament per tal de modelar les nostres vides, i les nostres institucions, segons els criteris de l’Evangeli. Ara, al Vaticà, hi ha gent que no ho veu així. Qui es mira la vida com un funcionariat i amb ganes de pujar, de fer una carrera al cap i a la fi mundana, sempre farà oposició a qualsevol desig de reforma que impliqui més coherència evangèlica. El que interessa és que la línia del papa Francesc comenci aplicant-se al personal que té més a prop, i que la seva continuïtat no es trenqui en el futur, cosa que queda per veure».
