De l’11 al 14 d’octubre l’església de Santa Anna de Barcelona acull la Trobada Esglésies Hospital de Campanya, que compta amb la participació de l’arquebisbe de Lima i primat del Perú, Carlos Castillo. En una entrevista conjunta concedida a Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, Mons. Castillo reflexiona sobre la pobresa, les esglésies hospital de campanya i ens acosta a la realitat del seu país. Podeu escoltar tota l’entrevista al programa Sense distància d’aquesta tarda i llegir-la properament a Catalunya Cristiana.
Quina és la seva impressió sobre l’església de Santa Anna-Hospital de Campanya de Barcelona?
La segueixo des de fa uns anys perquè soc molt amic de Mn. Xavier Morlans. Penso que és un intent de traduir en una experiència concreta aquesta represa del projecte de Jesús que fa el papa Francesc. En realitat, Jesús és l’hospital de campanya perquè Ell és el testimoni del Pare. La Paraula que es fa carn, que és Jesús, va pels camins caminant i va hostatjant la gent al seu pas perquè va curant, va acompanyant, va ensenyant, va tocant la gent i fent que la seva vida tingui una esperança, un sentit… És el que sento sobre aquesta experiència que ara veig molt crescuda. Avui dia s’ha diversificat el menjador, que funciona tan bé; la infermeria fa una primera aproximació al dolor i al patiment de la gent. Veig que ve gent de moltes religions. És una església molt oberta i això és el que diu el Papa que és Jesús.
Què ha de caracteritzar una església hospital de campanya?
Les esglésies hospital de campanya han d’estar en servei mòbil, atentes a les necessitats humanes, a les necessitats profundes de sentit i a la necessitat de compartir la fe. No han de ser només uns servei assistencial, sinó que han de tenir l’oportunitat, a través de l’encontre plegats amb la diversitat de persones, que tots siguin subjecte de compartir la fe. Això vol dir que la fe és un do, que és present a tota la gent perquè Jesús ha mort i ha ressuscitat. El seu esperit s’ha escampat arreu del món i aquestes petites guspires de fe es poden anar reunint perquè sorgeixi un home nou, una dona nova, i d’aquests sorgeixi també aquesta capacitat de participar de la fe com una comunitat que dona testimoni d’aquest Senyor. El catolicisme no pot ser tancat.
A l’arxidiòcesi de Lima hi ha un projecte d’església hospital de campanya, en quin moment es troba?
Estem intentant que el conjunt de l’Església de Lima tingui aquesta forma. És un camí una mica més llarg i difícil perquè hem hagut de proposar la superació d’alguns costums. Amb els dos anys que hem passat de pandèmia, tota l’Església de Lima s’ha mobilitzat amb la gent a través de sistemes de voluntariat, de col·lecta… l’ajuda ha estat impressionantment solidària. Aquest només és l’inici perquè el que vam fer és estabilitzar un model de parròquia que s’anomena «parròquies missioneres i solidàries». Ara, jo voldria que hi haguessin alguns models pràctics i, de fet, amb la Comunitat de Sant’Egidio s’està treballant perquè aculli un d’aquests hospitals de campanya del passat, l’església de Sant Llàtzer, on s’atenia la leproseria. El plantejament ara és que s’han de trobar les noves lepres i cal atendre-les.
Sant Llorenç deia que el tresor de l’Església són els pobres, realment els valorem com una riquesa?
El Perú, tota la vida, ha estat buscat per l’or, i l’or del Perú són els pobres, els senzills, perquè és la gent que treballa, que busca, que té molta saviesa, amb centenars de cultures necessàries per construir el país… hi ha un text de l’evangeli que diu: «On tens el tresor, hi tindràs el cor.» No podem posar el tresor en l’or físic perquè ja ho deia santa Rosa de Lima, que era el metall que permetia perdre’s i, a més, és produït amb els dolors de la gent. Hem de considerar el pobre com el tresor amagat que té molt a ensenyar-nos. Els pobres viuen la fe d’una altra manera. Els pobres ens evangelitzen perquè la seva experiència és tan densa en el dolor i en el patiment. Així com ells mateixos necessiten ajuda, ells també tenen molt per donar perquè la seva experiència compta. Un dels problemes és que s’escolta molt poc els pobres. De vegades només pensem que hem d’escoltar els seus clams, i és veritat, però també tenen les seves propostes. El Papa diu que cal escoltar els somnis.
Un fenomen preocupant i que sembla que va a l’alça és l’aporofòbia, l’aversió a la pobresa i als pobres. Com es combat?
Una aspecte molt important és el principi de realitat. La crisi que estem vivint mundialment és una crisi de l’extensió de la pobresa per la riquesa d’uns pocs. No es pot tenir una visió inhumana, antihumana, en un món on la major part de la humanitat pateix i necessita ser reconeguda. La millor manera de combatre l’aporofòbia és una Església i una humanitat que torna al que és elemental, que és la nostra capacitat “entranyable”. No oblidem que l’ésser humà és mamífer i els mamífers es caracteritzen per haver estat acotxats durant mesos al si matern i haver rebut l’amor gratuït, que és el que permet tenir sentit a la vida. Voler reduir-ho tot a la mesura mecànica és el gran error de l’època moderna, que ha de saldar-se amb sensibilitat.
