Hi ha una Catalunya buida. El 80% de la població de Catalunya es reparteix entre l’àrea metropolitana de Barcelona, les quatre capitals de província i el litoral. Un 35% dels 947 municipis de Catalunya tenen menys de 500 habitants; i el 51%, menys de 1.000. D’altra banda, Ton Lloret, impulsor de Repoblem, ja ens alertava fa un temps que el 35-40% del territori de Catalunya està en risc de despoblació. I ens deia: “Ho hem d’evitar, per al bé de tothom, també de les ciutats, que tenen molts problemes pel fet de tenir tanta gent concentrada.”

Doncs sí, és urgent un reequilibri territorial. De fet, en temps de pandèmia, quan es va anar imposant el teletreball i es va constatar que al poble el virus no feia tants estralls, moltes persones i famílies van prendre l’opció de traslladar-se a entorns rurals. També es va posar en relleu que perquè la gent faci aquesta opció de vida són imprescindibles alguns requisits: serveis bàsics com escola i metge, habitatge, connectivitat i carreteres en bon estat. També la feina, i això passa per un reforçament de la indústria i una revalorització de la pagesia amb la mirada posada en la sobirania alimentària. El que cal, per tant, és una mirada rural de les administracions, en el sentit d’adaptar les normatives a les necessitats del món rural.

Lligat a aquestes qüestions més pràctiques, la pandèmia també ens ha confrontat amb alguns problemes propis de la ciutat: la massificació, la contaminació, el desarrelament, l’allunyament de la natura i l’individualisme, la problemàtica de feina i habitatge. En contrast, la vida rural es caracteritza per la coneixença i cura del veïnatge, la proximitat amb la natura i amb el cicle de la vida —el ritu de la mort es viu de forma més natural i propera—, l’autosuficiència alimentària, el sentit de comunitat i de pertinença, l’arrelament a la tradició.

Els pobles han nascut i continuen afaiçonats a redós dels temples parroquials, de les ermites, de les capelles, dels patronatges, de les processons i els aplecs. La Pastoral Rural, si bé minvada per manca d’efectius i per la secularització, continua sent un agent imprescindible en la vivència comunitària i com a element de cohesió.

El Primer Pla d’aquesta setmana, a cura de la periodista Carme Escales, ens parla de molts pobles que es buiden i que perviuen gràcies a la història que alguns particulars han volgut consignar-ne en forma de llibre. Cal treballar perquè la història del món rural no sigui només cosa del passat, sinó que sigui una història viva de present i futur. Apostar i treballar per aquest objectiu serà en benefici de tots.