Una de les característiques que diferencien l’home de la resta d’éssers vius és la capacitat de crear símbols. Gràcies al llenguatge, de caràcter també simbòlic, podem fer referència, a través de les coses que veiem, a realitats que no veiem o que no són evidents a primera vista. Tota la nostra vida és plena de símbols, com si d’una celebració litúrgica es tractés. La realitat parla més enllà de la seva superfície i de la seva immediatesa. Juntament amb el llenguatge i la capacitat simbòlica, l’home es posa dret respecte dels seus avantpassats i és capaç de dirigir la seva mirada al cel. L’home, en passar de quatre potes a una postura erecta, genera una novetat important en la seva relació amb l’entorn. Ja no mira cap a baix o, com a màxim, cap endavant, sinó cap amunt, i dirigeix els ulls a la volta celeste i als estels. La nit estelada és un dels paisatges més evocadors de poetes, literats i pintors. Les estrelles no són vistes només com a conglomerats gasosos que cremen hidrogen al seu interior. Més aviat som davant del símbol per antonomàsia que ens recorda la transcendència. L’estel és el símbol de l’infinit, del que hi ha més enllà, de l’horitzó que volem assolir però que sempre s’eixampla més i més. L’estel de la torre de Maria que ha estat inaugurada a la Sagrada Família serà un símbol visible per a tota la ciutat. Ara bé, l’home té també la capacitat de reduir el significat dels símbols, de buidar el seu significat més pregon i quedar-se només en la materialitat, sense la referència a allò que és invisible als ulls, com diu Saint-Exupéry a El petit príncep. El podem veure com una llum més que il·lumina la nit barcelonina, o bé com una punta de fletxa que apunta al cel, a allò que hi ha més enllà de les nostres mesures i ponderacions; en definitiva, a Déu. El laïcisme que vivim (diferent de la sana laïcitat) ens impedeix de penetrar el significat de la simbologia. Ens quedem només amb l’element funcional o estètic, sense deixar que el coneixement arribi al fons del veritable significat de les coses. El nou estel del firmament de Barcelona, la nova torre de l’skyline de la ciutat, ens convida a tornar a dirigir la nostra mirada cap al cel, per recordar-nos que la nostra vida està cridada a mirar les coses en la seva veritat; de manera que no quedem enlluernats amb la llum del nou estel i puguem passar del símbol de l’estrella a Aquell que ha creat el cel i la terra.