En aquest moment en el qual les guerres sembla que guanyen terreny, ens sembla l’enèsima repetició de situacions ja viscudes per la humanitat. Novament, armes, discursos agressius, intents de desinformar, polarització, bàndols. Com si fos una mena de “retorn etern” o condemna històrica entrebancar-se amb la mateixa pedra: la incapacitat dels humans (dels seus dirigents?) per entendre’s, negociar i concordar solucions pacífiques a interessos trobats.

La paradoxa és que sabem més que mai sobre el mateix ésser humà, sobre medicina i salut, el clima terrestre, l’origen de l’univers… però, serveix d’alguna cosa tot aquest saber? Avancem realment o fem voltes sobre nosaltres mateixos?

Em sembla que, en conjunt, la humanitat avança. En coneixements, en educació, en capacitats tecnològiques, en possibilitats per a la col·laboració, en comprensió de nosaltres mateixos. Només que aquest avançament no evita que cada generació, i de fet cada persona, se les hagi de veure amb les seves pròpies decisions; ha d’aprendre a gestionar els seus desitjos, les seves pulsions de domini, les seves enveges o complexos. I, si vol, que col·labori i sigui solidària. Més difícil encara quan l’individu assoleix alguna forma de poder —una droga potentíssima—, perquè amb facilitat pot adormir-se el seu desig de fer servir la seva autoritat per a bé de tothom.

Cap avenç tècnic o científic actua automàticament sobre la consciència. No evita que l’individu hagi de prendre les seves decisions ètiques. Cada persona ha de ser “conquerida” per adherir-se lliurement al bé, per a la generositat, per al servei. Ho farà en una cultura més evolucionada, fins i tot en un ambient que impulsi aquests valors, però al final tot es juga a cada cor. També al teu.