Cadascú de nosaltres està convençut que la seva opinió és la millor. És poc freqüent posar en dubte les pròpies certeses i acollir amb interès les idees i els plantejaments dels altres. Escoltem de bon grat el qui ens diu allò que ja pensem o sabem, donem la raó a qui confirma les nostres conviccions i ens tanquem davant del qui sembla expressar un pensament diferent del nostre.

Paradoxalment, l’actual abundància de mitjans d’informació no ha provocat que cadascú tingui en compte més punts de vista per conèixer i per valorar la realitat d’una forma més objetiva. Més aviat, cadascú tria tan sols aquelles fonts amb les quals se sent identificat. A més, els famosos algoritmes decideixen per nosaltres, i cadascú rep, sense haver-ho decidit i sense adonar-se’n, les notícies i els comentaris que s’assemblen més als que hem mirat anteriorment. D’aquesta manera, les pròpies posicions es van reforçant i les visions personals són cada vegada més unilaterals i més parcials. Les postures s’endureixen, els debats es crispen, les tertúlies són l’exposició cridanera de les pròpies opinions, gens matisades, sense un diàleg real que permeti aprofundir les qüestions.

En contrast amb aquesta dinàmica, la veritat és que tan sols podem aprendre quan som conscients que no ho sabem tot i estem contínuament oberts a l’aportació que ens pot venir dels altres. Podem créixer en coneixement quan acceptem que ningú de nosaltres no posseeix tota la veritat i que cadascú veu tan sols una petita part de la realitat. La relació amb l’altre esdevé agradable i enriquidora quan l’acullo tal com és i estic convençut que té alguna cosa a dir-me i a ensenyar-me.

D’altra banda, fins i tot en el cas que no estiguem d’acord amb les opinions de l’altre, el sol fet d’escoltar-lo i acollir-lo, tot respectant la seva experiència i la seva opinió, contribueix a crear un ambient de convivència que permet avançar cap a una societat més serena, més plural i més pacificada.