En l’era de la intel·ligència artificial, ja hi ha casos reportats de persones que s’han enamorat d’identitats virtuals, creades amb intel·ligència artificial. Entre aquestes es poden esmentar els anomenats “bots”, que responen preguntes o obeeixen ordres per àudio. O avatars —imatges molt realistes de persones virtuals que conversen— amb els quals s’interactua per ordinador. O els robots, que a tot això anterior afegeixen una forma de “presència” tot i que sigui sintètica o metàl·lica… El que se sol oblidar és que aquesta sofisticació tecnològica no crea un autèntic “tu”. No hi ha un subjecte en aquests bits. No hi ha autèntica comunicació per la seva part. Hi ha automatismes. Són algoritmes, bits que simplement adapten les seves respostes segons les reaccions del subjecte humà.

És important recordar que tota aquesta precisió, enginy, capacitat d’adaptar-se a les nostres necessitats i expectatives, està buida de subjecte. No hi ha un “jo” que pugui ser un autèntic “tu” per al “jo” humà, que sempre té la necessitat de comunicació i de comprensió. Per això s’enamora. Projecta el seu “jo” sobre la imatge del personatge virtual i li atribueix un “tu” inexistent. Es genera una relació il·lusòria, que per naturalesa és insatisfactòria. No hi ha reciprocitat autèntica. No n’hi pot haver.

La nostra època té moltes paradoxes, entre d’altres aquesta: milions de persones estan connectadíssimes i amb freqüència solíssimes. La seva recerca d’un “tu”, comprensiu, proper, es pot orientar tant a animals com a objectes o, en aquest cas, creacions digitals. Aprendrem novament a comunicar-nos tu a tu amb persones —això sí, menys còmodes— de carn i ossos?