Davant l’anunci de Jesús, “El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies”, és normal que els deixebles no entenguessin què volia dir. Normal, perquè cadascú s’havia fet de Jesús la seva pròpia idea, cadascú el pensava segons els seus barems, els seus criteris, les seves expectatives o il·lusions. I, pel que es veu, ningú podria imaginar-se que aquesta que ara era anunciada, seria la fi del Mestre: mort i ressuscitat. Aquesta normalitat és de gran ajuda per a la nostra fe: fa veure ben clar que els apòstols no eren uns exaltats, uns visionaris o encara menys, uns il·lusos. Tocaven de peus a terra: i si això de morir sabien que arribaria un dia o un altre, això de ressuscitar… Dels relats posteriors a la resurrecció de Jesús se’n desprèn com els va costar d’acceptar i de creure que Jesús realment havia ressuscitat. I aquesta és la bona notícia per a nosaltres: aquells homes, que després de l’anunci de Jesús discutien qui seria el més important d’entre ells, van acabar creient i acceptant que Jesús havia ressuscitat i que els precedia a Galilea.

La nostra fe, que l’Església qualifica d’apostòlica perquè està sostinguda i fundada precisament per la fe d’aquests mateixos deixebles, pot superar tots els dubtes i acceptar i creure plenament que Jesús ha ressuscitat, perquè aquests homes durs a creure també ho van fer així. I això és molt important per a nosaltres per saber qui som com a cristians: creients en Jesús mort i ressuscitat. I per això, com a deixebles de Jesús i seguint el seu exemple, cridats a viure morint, donant la vida al servei dels nostres germans, especialment dels més necessitats, per ressuscitar plenament a la vida després de la nostra mort. De ben segur que molts de nosaltres no volem ser primers en res: tot i així, això no impedeix que per seguir Jesús haguem de ser els darrers i els servidors de tots, com Jesús mateix. Breument, si som cristians, la nostra identitat deriva de la identitat de Jesús.

I és aquesta mateixa identitat de Jesús la que es reflecteix en els més petits. Jesús ho ha volgut així: “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi.” Negar-se a si mateix, dur la pròpia creu, morir en Crist, vol dir lliurar la pròpia vida per al servei dels més petits, dels més fràgils, dels més rebutjats del nostre món. Tant de bo ho entenguéssim d’una vegada: viuríem constantment en la presència del Senyor, ara i després de la nostra mort.