No hi pensàvem en aquest moment, però ja comptàvem que un dia o altre el papa Albino Luciani seria beatificat. Sortosament ja fa moltes dècades que els papes no s’assemblen als del Renaixement. Per poca veneració que traspuïn, no costa de trobar-los trets que els facin mereixedors dels honors dels altars.

Amb això no volem banalitzar ni menystenir els papes que vinculats al Concili Vaticà II ja frueixen de la santedat proclamada per l’Església. Ara hi afegirem Joan Pau I, que no solament participà en totes les quatre sessions del Concili sinó que és el clàssic bisbe italià d’aquells anys, culte i proper alhora, tan semblant a Joan XXIII, al qual succeiria també a la seu de Venècia.

Fou justament en una visita a la ciutat dels canals quan Pau VI es va treure l’estola que portava i la va posar sobre les espatlles del cardenal-patriarca (“Em va fer tornar vermell davant de vint mil persones!”, digué Luciani). Vaja, una versió actual del bíblic mantell d’Elies. I si en el món eclesiàstic europeu no era destacat el nom d’aquest bisbe que havia exercit tot el ministeri sagrat en la seva regió originària, el Vèneto, sí que era apreciat entre l’episcopat italià. De fet, va ser elegit papa en un conclave inusualment breu, el segon més curt del segle XX, després del de 1939 que elegí Pius XII.

La singularitat de triar un nom doble, en memòria dels dos antecessors que presidiren el Concili, la mostrà en els pocs dies de pontificat romà, en el propòsit de llançar en una encíclica les reformes del Concili, de retornar l’1% dels ingressos de cada església per destinar-los a les esglésies del Tercer Món. El tema dels drets humans també causà sensació quan recordà al dictador Jorge Rafael Videla les violacions que es perpetraven a l’Argentina.

No era un reformista, però tenia gran flexibilitat sobretot en matèria de moral. Alguns, tanmateix, el consideraven radical en la doctrina, perquè titllava d’orgullosos intel·lectuals els qui menysprearen massa alegrament la doctrina de Pau VI sobre la contraconcepció. També el miraren en prevenció els qui hi veien el primer Papa del nostre temps que no tenia carrera diplomàtica, semblantment a Pius X, que també fou patriarca de Venècia.

En canvi l’opinió pública, alguna vegada amb displicència però en general amb simpatia, aprecià el seu talent periodístic i la capacitat de comunicació. Arran de la promoció al papat es feren edicions en moltes llengües del recull que, amb el nom d’Illustrissimi, els anys 70 havia escrit una cinquantena de cartes imaginàries adreçades a personatges molt variats, històrics i de ficció i literatura. Li servien per tractar amb visió cristiana els temes més variats, però fent palès el missatge que volia transmetre i alhora mostrant una gran amplitud intel·lectual. No en va de jove ja destacava per la notable capacitat assimiladora en els estudis.

El curt pontificat romà no li permeté ni de fer reformes ni de mostrar, encara menys, un corpus doctrinal. Però sí una capacitat d’empatia que demostrà en el tracte amb els periodistes i en les quatre audiències generals, en les quals explicà planerament les tres virtuts teologals i tenia el pla de tractar també les quatre cardinals. D’aquí ha quedat la imatge, no sols fotogràfica sinó en la memòria històrica, del “papa del somriure” (val més mostrar somriure que no pas cara d’enfadat!). Però aquest record seria massa superficial per a fer una síntesi de la persona. Segurament, arran de la beatificació, coneixerem encara més la profunditat de la seva ànima.

La seva mort sobtada als seixanta-cinc anys, al cap de trenta-tres dies de ser elegit a la seu de Pere, ha donat peu a una abundosa literatura i filmografia de caràcter conspiratori. El secretisme que sovint envolta tot el que es refereix al Vaticà ha propiciat aquesta fàcil interpretació. Sembla més realista la versió d’un infart fulminant, que alguns atribuirien a un fort discurs que, com els de Pau VI a la capella Sixtina, estaria destinat a posar a ratlla els jesuïtes. La història ha volgut que, després de Luciani, tres bisbes de Roma vinguin de l’estranger, i que l’últim precisament sigui jesuïta.