Una qüestió que és molt poc coneguda és la diferent valoració que del règim de Basher al-Aassad tenien els cristians de Síria i els del Líban. D’entrada, els sirians tenen noms àrabs mentre que els libanesos solen tenir noms cristians. L’Església majoritària al Líban, els maronites, estan en comunió amb Roma i utilitzen molt el francès, mentre que els sirians estudien l’anglès.

He conviscut amb jesuïtes libanesos i sirians al Pròxim Orient i la qüestió del règim sirià era un tema tabú. Ningú no negava que era un criminal. El president Basher va succeir l’any 2000 el seu pare a la presidència del país. Hafez al-Assad, l’any 1982, havia ordenat matar tots els habitants de la ciutat de Hama, ¡10.000 persones!, perquè s’hi havien concentrat els opositors del règim. Basher va continuar amb la violència extrema.

Els cristians de Síria, però, li donaven suport perquè, essent una minoria, no volien que els islamistes imposessin la llei islàmica. El règim, dominat per una altra minoria religiosa, els alauites (propers al xiisme), es va recolzar en les minories del país -inclosos els drusos- per poder mantenir-se. Assegurant la tolerància religiosa i donant llibertats a les dones, s’assegurava el suport enfront la por als islamistes. Ara, viuen amb gran incertesa la caiguda del règim, tot i que molts ja se n’havien desmarcat.

En canvi, els cristians del Líban celebren la caiguda del règim que ha intentat controlar sempre el govern del Líban. El van envair amb el seu exèrcit durant la guerra civil i van trigar molt en marxar. A més, Síria i l’Iran han donat molt de poder a Hezbollah, que és una força política i militar paral·lela a l’Estat. Amb la caiguda de Basher al-Assad, Iran no podrà enviar armes a Hezbollah a través de Síria, i quedarà afeblida. Recordem que l’explosió del port de Beirut va ser deguda a la negligència de Hezbollah i no s’ha pogut jutjar ningú.