Els infants han estat al punt de mira d’aquests mesos de confinament. Per a ells haurà estat una experiència que no oblidaran mai. Han après una nova manera de viure en família, d’estar moltes més hores amb els pares i els germans. Ben segur que els han sorgit moltes preguntes sobre la malaltia, l’ancianitat i la mort. Preguntes que han fet reflexionar els adults i potser replantejar hàbits i estils de vida de la llar. Han hagut d’aprendre una altra manera d’anar a l’escola. Les delegacions de litúrgia i de catequesi han multiplicat els recursos per viure i celebrar la fe on line. Molts, consternats, han hagut d’ajornar les esperades primeres comunions.

I ara ve l’estiu i amb ell el replantejament a fons de colònies, campaments i casals d’estiu en les actuals circumstàncies. En parlem al Primer Pla d’aquest número: es tracta d’oferir a nens i joves els recursos necessaris per a la gestió emocional, educativa, lúdica i social, que no han pogut desenvolupar al llarg d’aquests mesos. No és una comesa fàcil, però la llarga experiència d’institucions com la Fundació Pere Tarrés s’ha concretat en l’enginy d’orientar la seva proposta d’enguany des de la sostenibilitat emocional i mediambiental i el treball del dol dels infants i joves, amb l’objectiu de redreçar els efectes del confinament.

El filòsof José M. López Aranguren sostenia que els adults passem contínuament de la realitat a la ficció, però que els infants s’entretenen més en aquesta última i per això es prenen la vida com un gran joc. És la intuïció que subjau en la divulgada pel·lícula de Roberto Benigni, La vida és bella (1997), en la qual un pare, Guido, sap transformar per al seu fill Josué un escenari de guerra i confinament en un gran joc, en una aventura meravellosa. El mateix Benigni deia que el seu film era una faula, és a dir, un relat didàctic amb una conclusió moral. Quants pares i educadors en aquests mesos de pandèmia han fet i faran descobrir als seus fills o deixebles que, malgrat tot, la vida és bella!