Fa quatre dècades la hipertròfia informativa no havia assolit els nivells actuals, però ja llavors el monjo de Montserrat Lluís Duch apuntava que “el creixement constant de la informació no significa automàticament una major comunicació humana, és a dir, un augment de qualitat de la comunió i de la comunitat entre els homes i les cultures. Molt sovint, la informació es converteix en una barrera entre els éssers humans a causa de la banalització del contingut de les notícies” (article “Vida activa, vida contemplativa” a Qüestions de Vida Cristiana, 1983).
Aquesta setmana provem d’analitzar aquesta dinàmica amb la qual operen actualment els mitjans de comunicació i que provoca aquesta hipertròfia informativa. El nostre company Joan Andreu Parra recull diferents veus que descriuen els efectes d’aquesta saturació que ens condueix cap a una societat cada vegada més desinformada tot i que, paradoxalment, consumim més informació que mai. En aquest nou paradigma que els experts han batejat com a l’economia de l’atenció, els mitjans de comunicació competeixen amb les aplicacions per a dispositius mòbils en una pugna despietada per captar la nostra atenció. La prioritat no és informar, sinó influir en la societat.
Aquest fenomen conviu amb una major jerarquització de la informació que fa que sovint quedin fora de focus moltes realitats. Des de l’antropologia, Duch es referia a la “fragmentació de la consciència dels individus: la cultura actual és un puzle d’infinites peces amuntegades en el tauler de la vida sense ordre ni concert”. I aprofundia: “L’actual flux informatiu produeix en els subjectes receptors una progressiva deshumanització, caracteritzada o bé per una mena d’indiferència i d’insolidaritat respecte als missatges oferts pels mass media o bé per un afany, sovint malaltís, d’acumular més i més informació amb l’única finalitat de satisfer una mena de tafaneria morbosa.”
I finalitzava amb un dibuix molt aproximat al que veiem avui: “Una consciència no unificada i una informació que no és comunicació (comunió) condueixen inexorablement a unes relacions funcionals, indiferents i mancades de simpatia de l’home amb si mateix, amb els altres, amb la naturalesa i amb Déu. Per a la lògica del major rendiment, la comunitat és més aviat un entrebanc que una ajuda.” Les paraules de Lluís Duch són plenament vigents. Tinguem-les presents!
