El periodista Antoni Bassas (Catalunya Cristiana núm. 2036, 30/09/2018)afirmava que el bisbe Joan Carrera era un home «sensible, educat i culte, queestimava el seu temps històric i el seu país, Catalunya (…); venia a lestertúlies de Catalunya Ràdio perquè sabia com n’era, d’important, comunicar desdels mitjans». El cardenal Jubany deia: «Tan important són els peixos (lespersones), com l’aigua on viuen (la cultura).» Els mitjans de comunicació somgeneradors i divulgadors de cultura. Aquest setmanari ha tingut sempre com asegell fundacional la cultura cristiana i quan el 1994 nasqué Ràdio Estel i,poc després, Ràdio Principat, les Esglésies de Catalunya disposaren d’uns nousmitjans de comunicació d’alta divulgació per a tot el territori català iAndorra. Al Primer Pla, recollim els testimonis d’una laica cristiana que escriuen un mitjà generalista i d’un prevere que publica en una editorial laica. Tambéhi ha institucions com la Fundació Joan Maragall o l’Albergueria de Vic, de llargrecorregut en l’àmbit del diàleg fe i cultura.
Els edificis eclesials buits exposen, simbòlicament, labuidor amagada de les esglésies i el possible futur que els espera si no fem unesforç seriós per mostrar al món un rostre completament diferent delcristianisme. Parlem molt de la conversió «del món» («la resta de la humanitat»)i molt poc sobre la nostra pròpia conversió, no només «millorar», sinó fer uncanvi radical, des d’un «ser cristians» estàtic fins a un «arribar a ser cristians»dinàmic. A les grans ciutats europees hi ha parròquies i centres de cultedestinats a la fe i la cultura. Són uns altres «hospitals de campanya» on, en paraulesdel teòleg i capellà universitari txec Tomás Halík, «hi ha un servei de diagnòstic(identificant els signes del temps); un servei de prevenció (creant un sistemaimmunitari en una societat on els virus malignes de la por, l’odi, el populismei el nacionalisme estan a l’alça); i un servei de convalescència (superant elstraumes del passat mitjançant el perdó)». Ara que es planteja remodelar elsterritoris de les diòcesis amb noves comunitats pastorals, fora convenient quehi hagués també parròquies o centres de culte destinats a aquest diàleg amb lacultura.
I cal també que els bisbes, preveres i diaques siguinconscients que cada diumenge els escolten uns fidels sovint cultes, i que leshomilies —que són unes altres càtedres— han de ser pregades, pensades i benformulades, sense que esdevinguin classes de teologia, però sense deixar-searrossegar pels tòpics i les obvietats. I aquesta responsabilitat augmenta quanavui moltes misses s’emeten per les xarxes amb un abast universal i lesescolten també persones allunyades de la praxi religiosa o de la fe i moltesd’altres que cerquen. L’interès de molts laics i laiques a formar-se filosòficamenti teològica en facultats i instituts superiors de ciències religioses és unsigne eloqüent del nostre temps.
Hem d’abandonar metes proselitistes: no estem entrant al móndels qui cerquen per «convertir-los» al més aviat possible i encabir-los apressió dintre dels límits institucionals i mentals de les nostres Esglésies.Tampoc Jesús va tractar de forçar el retorn del «ramat perdut de la casad’Israel» a les estructures del judaisme del seu temps. Sabia que el vi nous’ha de guardar en bots nous. Volem posar en relleu coses noves i velles deltresor de tradicions que ens ha estat confiat i fer-ne part del nostre diàlegamb els qui cerquen, un diàleg en què podem aprendre i hauríem d’aprendre els unsdels altres. Ja no és suficient obrir-nos magnànimament a l’«atri dels gentils»,el Senyor ja ha trucat a la porta des de dintre i n’ha sortit a fora, i enspertoca cercar-lo i seguir-lo. Crist Ressuscitat ha travessat el mur rere el qualens havíem reclòs.