“Una reflexió sobre el que ha fet l’ésser humà en els darrers cent anys per contaminar tant les aigües dels nostres mars i oceans i provocar, consegüentment, un problema mediambiental de considerable magnitud.” Aquest és l’objectiu de l’exposició Oceans. De Renoir als microplàstics, segons explica la historiadora de l’art i gestora cultural Helena Alonso, comissària de la mostra.

El Museu Diocesà de Barcelona acull, fins al 25 d’agost, aquesta exposició, que està constituïda per un total de cinquanta peces, de les quals quaranta-tres són imatges de la britànica Mandy Barker, “una de les fotògrafes més implicades avui dia en la conscienciació per la contaminació marina a causa dels plàstics”.

El punt de partida d’aquesta reflexió és el quadre Platja de Pornic (1892), de Pierre-Auguste Renoir, on l’artista transmet una visió idíl·lica de les platges, molt lluny encara de qualsevol rastre de contaminació generat pels indesitjables plàstics. El mestre de l’impressionisme recrea a través d’un sumptuós magma de colors càlids l’harmonia melangiosa d’un temps bucòlic.

La mirada arcàdica de Renoir es mostra al costat d’una selecció de magnífiques obres de finals del segle XIX i començaments del XX de pintors com Santiago Rusiñol, Joaquín Torres García o Hermen Anglada Camarasa. Cal destacar la dinàmica força expressiva del quadre Barques al vent (1922), d’Alexandre de Cabanyes, o l’enorme ombrel·la multicolor que domina l’oli A la platja (1928), de Lluís Masriera i Rosés.

Contrast cridaner entre obres del passat i del present

Quadre d’Enric Serra i fotografia de Mandy Barker. Foto: Agustí Codinach.

Helena Alonso posa en relleu que “hem volgut establir un diàleg entre obres clàssiques de portentosos pintors i les colpidores fotografies de Barker”. “El resultat —afegeix— és un contrast cridaner que ens alerta sobre el majúscul problema actual de la contaminació dels mars i oceans pels residus plàstics.”

Exemple paradigmàtic d’aquesta contraposició de peces exposades és un oli sobre tela del 1900, signat per Enric Serra, on tota l’atenció l’acapara un cigne blanc que submergeix el cap dins de l’aigua en un llac ombrívol, al costat d’una dramàtica fotografia d’un ocell mort al mar, realitzada per Mandy Barker. “Molts animals, com l’ocell de la fotografia, ingereixen plàstics que l’ésser humà aboca als oceans, en confondre’ls amb algues o petits crustacis”, informa Alonso.

La comissària explica que “les imatges de Barker, carregades de gran bellesa, aporten un nou significat als residus plàstics marins amb el propòsit de sensibilitzar la ciutadania pel que fa al cicle global del plàstic: producció, utilització i reciclatge. Segons l’ONU, només es recicla un 10% de les deixalles plàstiques. Alhora, les seves fotografies són una denúncia de les perilloses conseqüències que poden comportar tant en els ecosistemes marins com en el mateix ésser humà”.

La capacitat artística de Mandy Barker per impactar en l’espectador se suma al rigor científic amb què assumeix cadascuna de les creacions fotogràfiques que elabora, en ocasions després d’incorporar-se a expedicions per mars i oceans d’arreu del món, en les quals es documenta al costat d’oceanògrafs i biòlegs marins. Això es reflecteix en títols com Perduts a la mar o On… estic anant?