La referència als israelites com a hebreus és habitual trobar-la en la Bíblia. Aquest gentilici s’empra en contraposar-los a d’altres nacions o bé per identificar-los com a esclaus. Aquesta menció es va deixar de fer servir amb el retorn de l’Exili de Babilònia.

A l’Èxode, crida especialment l’atenció el joc entre la doble terminologia: hebreu i israelita. És interessant constatar que la major part de les vegades el terme “hebreu” es troba en boca dels egipcis per referir-se als esclaus, mentre que és la comunitat mateixa la que s’identifica com a “israelita”. Lluny de ser un element anecdòtic, anomenar-los de manera diferent és signe del no-reconeixement per part del poder egipci en identificar-los clarament com a esclaus. L’ús del terme escollit, doncs, contribueix a crear aquesta tensió, sent signe d’opressió, ja que és des del poder des d’on s’estableix la identitat de qui està sotmès.

El clam de llibertat d’Israel serà escoltat per Jahvè que intervindrà a favor seu alliberant-lo del poder opressor. El xoc, però, entre els opressors que cerquen mantenir el sistema (simbolitzats pel faraó) i els oprimits serà llarg i dur, com ho expressa el relat de les plagues. Al final, Israel aconseguirà la seva llibertat, visible a través de les paraules del mateix faraó, que els anomenarà per primer cop “israelites”: “El faraó va cridar Moisès i Aaron encara de nit, i els digué: ‘Sortiu d’enmig del meu poble amb tots els israelites’” (Ex 12,31).

El poble neix de l’opressió gràcies a la mà salvadora de Qui es revela actuant al costat dels oprimits. El projecte salvífic de Jahvè arrela en la mateixa gènesi del poble.