Nascuda a Badalona, Itziar Bravo és llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster en Reporterisme per la Universitat Ramon Llull i en Direcció de Comunicació Corporativa per la Universitat de Barcelona. Al 2013 va entrar a treballar a l’Arquebisbat de Barcelona per gestionar la comunicació digital i, tres anys després, s’incorpora a Càritas Diocesana de Barcelona on s’especialitza en la captació de fons. Actualment, és la responsable de l’equip de Sensibilització, Socis i Donants de Càritas Diocesana de Barcelona. A Càritas Catalunya, és la coordinadora del Grup de Treball de Campanyes.
Què vol transmetre Càritas a la societat amb la campanya de Nadal “Fes que una llar digna no sigui una carta als Reis”?
Nadal és una època d’il·lusió i esperança, i molts infants escriuen la carta als Reis per demanar allò que més anhelen. La majoria volen joguines, roba, dolços… però alguns demanen als Reis coses més essencials, més senzilles però a la vegada més necessàries: un pis on viure amb els seus pares.
Segur que quan els Reis llegeixin aquestes cartes on els demanen habitatges dignes quedaran corpresos. Els infants no haurien de preocupar-se ni responsabilitzar-se d’aquestes situacions de pobresa i exclusió social. Haurien de gaudir de Nadal com qualsevol altre infant de la seva edat. I això és el que volem aconseguir amb aquesta campanya, que els nens i nenes no deixin de demanar joguines, que puguin seguir sent infants.
Quin impacte esperen que tingui aquesta campanya?
Fa una mica més d’un mes, la DANA deixava arrasades nombroses localitats de València i algunes d’Albacete i Cuenca. Les deu Càritas amb seu a Catalunya es van bolcar amb l’emergència i van recaptar més de mig milió d’euros per enviar a les zones afectades. Confiem que aquest Nadal tota aquesta solidaritat arribarà a Càritas en forma de donatius, amb l’objectiu d’ajudar a persones amb dificultats d’accés a l’habitatge. A Càritas som allà on se’ns necessita. I ara se’ns necessita aquí, per donar resposta a les problemàtiques que pateixen les persones vulnerables de Catalunya.
Encara que sembli mentida, des de Càritas constatem que a Catalunya la meitat de les famílies amb fills no tenen un habitatge adequat on viure i, molt menys, on passar aquestes festes. Això significa que viuen en habitacions de relloguer, compartint pis amb altres famílies o persones que no coneixen, o en infrahabitatges, sense les condicions mínimes per viure-hi.
Al cap i a la fi, una llar és molt més que quatre parets i un sostre: és aquell lloc que podem anomenar “casa”. És el refugi on trobar pau i seguretat, el lloc on compartim temps i moments inoblidables amb aquells que més estimem. Una llar és on creem records, on riem, plorem i creixem junts. Una llar és el cor de la nostra vida, el lloc on sempre volem tornar. Hi trobem amor, seguretat i felicitat. I, malauradament, molts infants no disposen d’aquest lloc on créixer.
Per això és tan important que tots els nens i nenes puguin gaudir de les festes en un espai segur i càlid sense cap altra preocupació que passar temps en família. Des de Càritas, volem portar la màgia i la il·lusió de Nadal als més petits.
El papa Francesc ens recorda que el dret a un habitatge digne té molt a veure amb la dignitat de les persones i amb el desenvolupament de les famílies…
Exacte. Jesús neix al portal de Betlem, en un pessebre pobre, en un estable fosc, enmig de la nit, sense un allotjament digne. El Fill de Déu va venir al món en la pobresa fent-se dèbil i fràgil. Jesús, des de ben petit, comença a viure en la creu: pobresa, indiferència, condicions poc dignes… no per falta d’amor dels seus pares sinó, com diu el papa Francesc, per “fer-nos entendre fins a quin punt estima la nostra condició humana: fins el punt de tocar amb el seu amor concret la nostra pitjor misèria”. El Naixement té lloc en un pessebre pobre però ric d’amor.
Tot i el pas dels anys, a Càritas encara ens trobem situacions d’habitatges inadequats on viuen famílies amb fills. En el cor de cada persona, hi ha el desig d’una llar. Com a Església no podem ser aliens a les preocupacions i el patiment de qui ens necessita. En l’encíclica Laudato Si’, el papa Francesc destaca la greu falta d’habitatge: “No només els pobres, sinó una gran part de la societat pateix serioses dificultats per accedir a un habitatge digne”. I és que disposar d’una llar “té molt a veure amb la dignitat de les persones i el desenvolupament de les famílies”. El tema de l’habitatge és, sense dubte, causa de grans patiments.
Quins són els col·lectius amb més dificultats per aconseguir una llar digna?
Un 53 % de les llars que acompanyem des de les deu Càritas amb seu a Catalunya són famílies amb fills, dada que demostra com les llars on hi viuen infants són les que tenen més dificultats per accedir a un habitatge. Moltes ens expliquen que pel simple fet de tenir fills ja no els volen llogar una habitació, o que els preus actuals dels pisos estan fora de les seves possibilitats econòmiques. Dins d’aquest col·lectiu, cal posar el focus en les famílies monoparentals, que en la majoria d’ocasions estan a càrrec d’una mare sola. En aquests casos, les dificultats s’agreugen, ja que només es disposa d’un únic sou, i moltes vegades no poden comptar amb el suport de cap familiar.
D’altra banda, també detectem majors dificultats en el col·lectiu de persones joves, ja que sovint tenen feines precàries o temporals que no els permeten accedir a un lloguer de mercat. En aquest casos, moltes de les persones joves es veuen obligades a canviar de pis o habitació diverses vegades en un mateix any. Difícilment es pot construir una vida digna en aquestes condicions.
Quines iniciatives està portant a terme Càritas per ajudar a les persones sense llar o en situació de pobresa extrema?
Des de les deu Càritas amb seu a Catalunya destinem més de 5,5 milions d’euros a projectes que donen resposta a l’habitatge i el sensellarisme. En aquest sentit, disposem de projectes com els menjadors socials, que se centren en cobrir una necessitat tan bàsica com és l’alimentació, però també hi ha projectes residencials repartits per tot el territori, i que poden ser pisos compartits, habitatges tutelats, pisos d’emergència o centres de dia, entre d’altres. En l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona, per exemple, comptem amb la col·laboració de la Fundació Habitatge Social que dona resposta a 476 famílies que viuen a les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa.
Durant el 2023, 26 famílies van finalitzar el seu pla de treball amb la Fundació, i han accedit a un nou habitatge. La crisi residencial és un problema de primera magnitud, i és imprescindible augmentar el parc d’habitatge social. Només d’aquesta manera les famílies més vulnerables podran tenir accés a una vida digna.
Quins canvis creu que haurien de produir-se a nivell de polítiques públiques i de conscienciació ciutadana per aconseguir que ningú es vegi obligat a viure en condicions precàries?
Cal que les administracions treballin des d’una mirada de reconeixement de drets, posant especial èmfasi en l’accés i manteniment d’un habitatge digne. Cal ampliar el parc d’habitatge públic de lloguer, amb l’objectiu de complir amb la solidaritat urbana del 15 %. Per fer-ho, és imprescindible que les administracions activin totes les estratègies possibles (construcció, compra, tanteig, retracte o requalificació d’usos) per a garantir un parc d’habitatge de lloguer social sòlid i estable. En l’àmbit de l’habitatge, cal una mirada curta, que doni resposta a la urgència, però també una llarga, per garantir que tothom té accés a una llar en el futur.
A més, també és imprescindible un desplegament efectiu del padró sense domicili fix en totes les situacions d’exclusió residencial, i que totes les persones que es trobin en situació de necessitat personal bàsica, amb independència de la seva situació administrativa, puguin ser ateses de manera presencial per part dels serveis socials municipals.
Com es pot generar una consciència més gran a llarg termini, perquè els donants no només col·laborin en dates assenyalades com Nadal, sinó que s’impliquin al llarg de tot l’any?
La pobresa no descansa ni fa vacances. Les persones que necessiten l’ajuda de Càritas truquen a les nostres portes durant tot l’any. Passa el mateix amb els donatius que rebem. És cert que hi ha moments de l’any on tenim més predisposició a actuar, però ajudar el proïsme és un acte de cor i això no ens ho ha de marcar el calendari.
Li va passar al Bon Samarità: ell no va escollir ni va programar quan havia d’ajudar, sinó que Déu va posar un germà en el seu camí i ell s’hi va bolcar. No va dubtar ni va passar de llarg, sinó que es va responsabilitzar: va acollir-lo i acompanyar-lo quan més ho necessitava. Hem de seguir l’exemple del Bon Samarità i compadir-nos de la pobresa, independentment del moment de l’any en què estem. “No busquem jutjar sinó estimar” diu el papa Francesc a l’Evangelii Gaudium. Cal que estimem i hi posem el cor durant tot l’any.