En el capítol 27 del Gènesi se’ns relata com Isaac, sabedor que es troba en els darrers dies de la seva vida, desitja beneir el seu fill Esaú, i per això li demana que surti a caçar i li prepari un guisat. Fins aquí tot sembla ben normal. Però resulta que d’aquesta escena n’ha estat testimoni l’esposa d’Isaac i mare d’Esaú, Rebeca, que sent una “descarada” preferència per l’altre fill, Jacob. Tanta és aquesta preferència que està disposada a perpetrar un engany a favor de Jacob i, per tant, en contra d’Esaú.

Rebeca n’és la instigadora. Proposa, o més aviat empeny, el seu fill Jacob a mentir a Isaac, a presentar-se amb un guisat, “disfressat” d’Esaú, davant del pare cec, perquè així sigui Jacob qui rebi la benedicció d’Isaac i, per tant, de Déu.

És cert que Rebeca és la ideòloga de l’engany, però també és cert que Jacob hi posa de la seva part, no es resisteix gaire a executar les instruccions de la seva mare, i finalment consuma el pla i rep la benedicció d’Isaac.

Però la pregunta inevitable que sorgeix d’aquest relat és: va quedar realment beneït Jacob? Dependrà des de quin pla busquem la resposta. Hi haurà qui es plantegi que el pecat de Jacob l’impossibilita per rebre la benedicció i, per tant, l’anul·la. D’aquesta manera es concep que només hauria de ser beneït allò que ja és beneït. I, malgrat tot, ens diu Jesús que Ell no ha vingut pels que es consideren sans, sinó per als necessitats de misericòrdia, de curar les ferides.

Potser el gran error és considerar la benedicció només com el “premi dels bons”. L’error de Rebeca, de Jacob i, fins i tot d’Isaac, és pensar que la benedicció d’un, Esaú o Jacob, exclou la de l’altre. És una concepció reduccionista i equivocada de Déu. Ell sempre està disposat a la misericòrdia i el perdó, sempre disposat a beneir-nos a tots, tots, tots.