El relat que proclamem avui (Mc 5,21-43) té un caire tan real i viu, que ens atreu dins l’escenari que descriu. Jesús ha baixat de la barca, amb la qual recorre el llac de Galilea, d’una riba a l’altra. Ara és a terra, vora l’aigua. Molta gent que ha sentit parlar de la seva activitat taumatúrgica es reuneix al voltant seu. Dues històries de fe hi estan a punt de confluir.
Jaire, cap de la sinagoga, es llança als peus suplicant-li insistentment: “La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.” Envoltat de gent que l’empeny per tot arreu, Jesús no pot avançar. Tanmateix, hi ha quelcom més que li ho impedeix: algú li ha tocat la roba, al mateix temps que del seu interior n’ha brollat una força. Cerca qui li ho ha fet, qui l’ha tocat, qui li ha manllevat aquell impuls. Ara és una dona tremolosa, la que es prosterna als seus peus. Havia sentit parlar d’ell, mentre patia cada cop més de pèrdues de sang, s’empobria a mans de metges i vivia en constant estat d’impuresa. Es deia: “Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré” i ha estat així: l’hemorràgia s’ha estroncat a l’instant. Ha manllevat de Jesús la guarició física. Volia passar desapercebuda, per no contagiar-li la seva impuresa, però ara no pot sinó obrir-li el cor i dir-li la veritat. Jesús l’escolta. I després, li assenyala altres realitats, potser desconegudes. “Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.” Li parla de fe, de pau; i de manera implícita, de vida, de llibertat. De salut del cos i de l’esperit. En definitiva, de salvació.
L’entrada en escena “d’uns de la casa del cap de la sinagoga” anunciant que la seva filla s’ha mort, torba els qui envolten Jesús, que consideren que no té poder sobre la mort: “Què en trauràs, d’amoïnar més el Mestre?”, diuen a Jaire. Però Jesús reacciona instant-lo: “No tinguis por; tingues només fe.” En arribar a la casa, davant l’aldarull dels qui ploren i es planyen, Jesús sentencia: “La nena no és morta, sinó que dorm”, i entra a la cambra de la noia. L’acompanyen els pares i Pere, Jaume i Joan com a testimonis. Agafant la mà de la nena li diu en arameu, la seva llengua materna: “Talità, cum.” “T’ho mano: noia, aixeca’t.” Immediatament, la nena, de dotze anys, obeeix l’ordre de Jesús i es posa a caminar: ha tornat a la vida i ha de ser alimentada.
Per diverses que siguin les circumstàncies a les d’aquest relat, la fe en Jesús, el Senyor, és la mateixa. Ell també es fa trobadís en la nostra vida, ens “toca”, quan menys ho esperem, i es deixa “tocar” per la nostra pregària i, sobretot, en aquells més petits que necessiten de nosaltres.
