“Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.” Amb aquestes paraules Marc expressa el final de la vida terrenal de Jesús. Mort i ressuscitat, és endut al cel on seu a la dreta de Déu. Una descripció molt humana del seu retorn definitiu al cor de Déu: “endut” i “seu” són verbs del nostre àmbit, es refereixen a accions de la nostra quotidianitat: impliquen moviment local i funció social. Verbs inapropiats per descriure la nova forma de vida de Jesús, però, altrament, com podríem parlar-ne, si no és a través dels nostres verbs, de les nostres paraules? Inapropiats, potser sí, però no és veritat que el Verb de Déu s’ha fet carn, s’ha fet un com nosaltres? No significa això que les nostres paraules i els nostres verbs, que Jesús, el verb de Déu, ha posat a la seva boca, poden servir-nos per parlar de Déu? Potser sí, no apropiadament, però sí realment? És el mateix Evangeli que comentem que dona testimoni de les paraules de Jesús: “Aneu per tot el món i anuncieu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli”; és aquest mateix text que afirma que els deixebles expulsaran els dimonis en el nom de Jesús; i, encara, és després de parlar-los que Jesús és endut al cel. Jesús ha fet seva la paraula humana per parlar-nos de Déu en propietat i, per tant, la paraula humana serveix per parlar-nos de Déu realment, encara que algunes vegades —com en el nostre cas— ho hagi de fer metafòricament.
Ser endut al cel i seure a la dreta de Déu expressen la nova realitat de Jesús: d’aquest mateix Jesús que essent el Verb de Déu s’ha fet home per nosaltres, ha conviscut amb nosaltres, ha mort per nosaltres i ha ressuscitat, també per nosaltres. Encetada la vida nova que ens ve de la seva resurrecció, tal com havia promès reiteradament, torna al seu Pare. Retorna al cor del misteri trinitari, incorporant-hi la humanitat: perquè Jesús no torna com va marxar, sinó que torna al Pare revestit de la seva humanitat gloriosa, aquella que neix el dia de la seva Pasqua. Les estances que Jesús vol preparar a la casa del seu Pare són la nova humanitat gloriosa amb què Jesús vol revestir-nos a tots, perquè celebrem eternament el banquet de la joia i de l’amor de Déu; perquè el celebrem juntament amb Ell, que ara seu a la dreta del Pare. I així com Jesús volgué compartir el seu darrer sopar assegut amb els seus deixebles al Cenacle, i el comparteix amb nosaltres cada vegada que celebrem l’Eucaristia, també vol compartir amb nosaltres el banquet del Regne, fent-nos seure amb Ell, allà on seu.
