«La Biblia es palabra de vida. / La Biblia es palabra de Dios / y es la palabra del pueblo / que busca y construye su liberación.» Aquestes estrofes extretes del disc Misa Mesoamericana de Guillermo Cuéllar exhalen un perfum intens de teologia de l’alliberament, aquella teologia fruit d’un temps i d’un lloc —l’Amèrica Llatina i Central posterior a les conferències episcopals de Medellín (1968) i Puebla (1979)— però que encara avui «dona guerra».
Una Església dels pobres que denuncia profèticament les causes de la pobresa, a la vegada que ajuda el poble a organitzar-se i alliberar-se («opció preferencial pels pobres»). Els marcs socials que produeixen explotació i violència («pecat estructural»), ratificats per la doctrina social pontifícia. Les comunitats de base com a germen de promoció humana i desenvolupament («comunitats eclesials de base»). Aquests són alguns dels termes que els teòlegs de l’alliberament van formular i que continuen plenament vigents.
«La teologia de l’alliberament vol respondre als desafiaments de la injustícia, de l’opressió, de l’exclusió, de la marginalització d’éssers humans i aquestes realitats són encara avui actuals. Per això ens cal també una teologia que hi respongui, que pugui ser la contribució de la fe cristiana per canviar aquesta situació», justifica el teòleg i jesuïta alemany Martin Maier, actual secretari per a Afers Europeus del Jesuit European Social Center.
Alliberament i arrels bíbliques
«La teologia de l’alliberament està marcada per tres elements principals: el primer i més important, l’opció pels pobres, que està fonamentada bíblicament, des de l’Èxode, passant pels profetes i arribant als Evangelis; en segon lloc, l’atenció als signes dels temps com a signes de l’acció i dels plans de Déu en la història, el pressupòsit teològic és la unitat que hi ha entre història del món i història de la salvació, entre fe i política i, en darrer lloc, les comunitats eclesials de base, que contribueixen a canviar la realitat i atansar-la una mica més al Regne de Déu», descriu Maier.
La metodologia que segueix la teologia de l’alliberament és l’anàlisi crítica de la realitat, una interpretació alliberadora de la Bíblia i l’orientació a la praxi, des de l’opció radical pels empobrits. Ara bé, és en l’anàlisi de la realitat on el Vaticà discrepa i s’incomoda, i acusa els teòlegs de l’alliberament de fer-ho des del pensament marxista. És el moment de mantenir a ratlla figures notòries com ara Ernesto Cardenal, Pere Casaldàliga, Óscar Romero, Helder Cámara, Frei Betto, Leonardo Boff… Fins a arribar a un xoc frontal amb Joan Pau II.
«Va faltar diàleg entre els teòlegs de l’alliberament i el Vaticà —apunta Maier—. Ara bé, el 1986 va sortir un segon document més matisat. En el mateix Joan Pau II hi va haver evolució: en la seva primera trobada amb Mons. Romero va estar crític i fins i tot dur, semblava que l’havien informat unilateralment i negativament. En una segona trobada, poques setmanes abans que matessin Romero, el Papa es va mostrar més comprensiu i el 1986 va enviar una carta a la Conferència Episcopal del Brasil, on diu que, sota certes condicions, la teologia de l’alliberament no és només oportuna sinó necessària.»
Teologia de la prosperitat i pentecostalisme
L’alliberament sembla més necessari que mai davant de les realitats actuals d’opressió i desigualtat intensificada. En canvi, a l’Amèrica Llatina les esglésies pentecostals estan creixent les darreres dècades: «El pentecostalisme s’està convertint en la forma meridional de ser cristià», afirma el periodista John L. Allen Jr. I, de fet, algun sociòleg com Boaventura de Sousa explica que han ocupat l’espai de la teologia de l’alliberament.
«L’Església catòlica ha de preguntar-se des d’una perspectiva autocrítica què troben els fidels en aquestes Esglésies que no troben en l’Església catòlica. El tema de la teologia de la prosperitat és altament crític, és l’error que va combatre Luter: que la salvació es compra. Hi ha pastors en algunes d’aquestes esglésies protestants, que se n’estan aprofitant. Per exemple, al Salvador, el conegut com a germà Toby, que viu en el luxe i en la riquesa», subratlla Maier. «En general, l’evangelisme i els grups de sectes neopentecostals han servit d’opi que ha adormit les consciències», destaca el director de la Fundació Hermano Mercedes Ruiz (El Salvador), Armando Márquez.
La «civilització de l’austeritat compartida»
Diversos teòlegs de l’alliberament han aportat camins nous per explorar. «Tant per raons de justícia, com també per raons ecològiques, ens cal un nou model de civilització perquè el que tenim no és sostenible ni universalitzable», anota Maier.
«El principi fonamental sobre el qual s’ha de basar el nou ordre continua sent el de “que tinguin vida, i en tinguin a desdir” (Jn 10,10)», es pot llegir a Ellacuría. Quan aquest es refereix a la «civilització de la pobresa» no proposa un empobriment col·lectiu, sinó que el nou model «s’ha d’orientar cap a la majoria dels pobres d’aquest món abans que a la minoria dels rics i dels super-rics», indica Maier. Per la seva part, Jon Sobrino parla de l’«austeritat compartida» per assenyalar que els que viuen a l’anomenat Primer Món han d’acceptar una vida més austera i compartir. L’encíclica Laudato Si del papa Francesc «reprèn aquestes idees i intuïcions, sense referir-s’hi literalment, però de fet diu que hem de passar per una conversió ecològica», conclou Maier.
