L’Evangeli d’aquest diumenge acaba amb una de les promeses de Jesús més importants per a tots nosaltres, per a la nostra vida de cristians: “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d’ells.” Crist es fa present entre nosaltres quan dos o tres ens reunim en el seu nom.

El misteri de la presència de Crist és un dels pilars de la nostra fe: Crist es fa present en els sagraments, especialment i sobretot en la celebració eucarística; es fa present en la proclamació de la Paraula; es fa present en la persona del ministre quan administra els sagraments; i es fa present sempre que dos o tres es reuneixen en el seu nom… i si es fa present, es fa present tot ell, realment, en la seva plenitud, tot i que percebem aquesta presència en i per la fe. Ell ho ha promès; nosaltres ho creiem i és realment així, encara que no l’experimentin els sentits corporals.

Així va succeir després de la seva mort i de la seva resurrecció, durant les aparicions als primeres deixebles i als apòstols, que narren els evangelis. Entre aquestes, l’aparició a Maria Magdalena, que va confondre el Mestre amb un hortolà, i l’aparició als deixebles que feien camí cap a Emmaús, són paradigmàtiques per a tots nosaltres. En efecte, Jesús es fa present a aquests deixebles i a Maria de Magdala, acompanyant-los en les seves vides, especialment en moments de tristesa i desolació, irrecognoscible primer als ulls del cos, i fent-se sentir a poc a poc als ulls del cor…

També avui, en els nostres dies, Jesús es fa present quan ens reunim en el seu nom i ens acompanya al llarg de la nostra vida de manera que, encara que no el veiem, la fe garanteix la presència d’Aquell que viu pels segles dels segles. I, podem preguntar-nos: segur que no el veiem? No ha dit Ell mateix, “tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi”?

Jesús es fa present enmig nostre cada vegada que ens reunim en el seu nom, però és sempre present en els germans pobres, marginats, tristos, desemparats, afamats, malalts, forasters, empresonats… i aquesta presència sí que la  percebem amb els ulls del cos. “Senyor, quan et vam veure afamat, malalt o a la presó? En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,37-40).

La fe ens fa viure a la presència del Senyor perquè acostumem els nostres ulls a veure’l en els més necessitats d’aquest món.