Som a les acaballes de l’any litúrgic. De fet, el fragment de l’evangeli (Mc 12,38-44) que llegim aquest diumenge 32 de durant l’any és el darrer que correspon a la lectura continuada, amb alguns salts, del relat de Marc que hem anat fent durant aquest cicle B. Perquè diumenge vinent abordarem el text que tradicionalment tancava l’any litúrgic abans que, amb la reforma litúrgica, la festa de Crist Rei ocupés aquest espai. És el judici final: Mc 13,24-32.
De fet l’evangeli d’avui se situa ja en l’ambient tens de Jerusalem, on Jesús ja ha fet entrada (Mc 11). Des d’aquest moment fins a la passió, el relat de Marc reflecteix el contrast entre l’ensenyament de Jesús i l’actitud dels guardians de l’ortodòxia religiosa, que s’han relaxat en uns aspectes i encarcarat en uns altres, de manera que Jesús els retreu constantment i sense embuts la seva hipocresia i manipulació de Déu en benefici propi. Des dels mercaders del temple als mestres de la llei. Aquesta tensió també es manifesta en les interpel·lacions que uns i altres fan a Jesús per tal de fer-lo caure en alguna contradicció que els doni peu a una condemna. Aquí se situen el qüestionament de l’autoritat de Jesús, les preguntes sobre el tribut al Cèsar i els debats teològics sobre la resurrecció o sobre les prioritats de Jesús.
Jesús se’n va sortint amb enginy però, més enllà d’això, continua plantejant la Bona Notícia no com una discussió etèria o ritual sobre Déu, sinó com una qüestió que afecta la vida real i quotidiana de les persones més pobres en l’ara i aquí. I alhora es va fent conscient que ben aviat vindran temps molt difícils i va agafant una perspectiva escatològica que aporta sentit i perspectiva al patiment que veu venir.
En aquest sentit, avui la litúrgia se centra en el contrast entre l’actitud dels mestres de la llei, tan satisfets de si mateixos i alhora tan arrogants, que viuen d’un sentit institucional i religiós pervertit, i la de la vídua pobra, que aporta al temple tot el que té. I el text enllaça encara amb el de la vídua de Sarepta (1R 17,10-16), on el profeta Elies pot sobreviure gràcies a la confiança i generositat d’algú que no té res. Són dues dones, vídues i pobres. Una d’elles estrangera. I tot i això, capaces d’acollir el Regne de Déu i de mantenir la seva fe malgrat la seva pròpia vulnerabilitat.
Una interpel·lació per a tots nosaltres, tant si formem part de l’elit eclesial com si no, contra la temptació de pontificar des de la complaença i la seguretat del nostre entorn, de refugiar-nos en una mena de balneari espiritual que ens aporti només equilibri i satisfacció personal, i sense arriscar ni temps, ni esforç, ni diners perquè la Bona Nova ho sigui de debò per a tothom.
