Trobem en els quatre evangelis com en un bon nombre d’ocasions s’adrecen a Jesús amb el títol de “Mestre”. Però a l’hora de preguntar-nos l’abast que es pretén en anomenar-lo així, és inevitable adonar-se que no tots els que ho fan tenen la mateixa intenció.

Vegem-ne alguns exemples que ens poden ajudar a distingir aquestes intencions:

“Mestre bo, què haig de fer per posseir la vida eterna?” (Mc 10,17)

Se li acosta un home, que en el cas de l’evangeli de Mateu es presenta com a jove, i al qual, tradicionalment, per deducció d’allò a què sembla que no vol renunciar, el coneixem com a “jove ric”. Doncs bé, la seva pregunta no sembla que sigui profundament sincera. En el fons el que busca és un mestre “parcial”, és a dir, tan sols per a algun aspecte de la seva vida més “espiritual” però que no l’afecti en la seva totalitat i que no li posi en risc seguretats ni comoditats.

“Mestre, sabem que dius la veritat…” (Mt 22,16)

Els fariseus aparentment apel·len a la sinceritat de Jesús, però com en tantes altres ocasions ho fan des d’una falsa intencionalitat, amb preguntes-trampa per “enxampar” Jesús. L’encerten en el fet que és sincer, però ells no ho són perquè no busquen la veritat.

Maria Magdalena diu a Jesús: “Rabuní!” (Mestre) (Jn 20,16).

Així és com la Magdalena reconeix explícitament Jesús com a Mestre. Ella sí que és sincera perquè busca. Ho ha fet caminant al costat de Jesús i ho fa ara amb aquesta professió de fe: el Mestre és el Ressuscitat.

Marta i Maria. Jesús a Betània (Lc 10,38-42).

La postura i actitud discipular de Maria de Betània parla sense necessitat de paraules: reconeix el Mestre, n’escolta la Paraula i així el Mestre n’alimenta el seguiment discipular.