Els pares de Jesús, fidels observants de la Llei, “anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua”. Quan el noi “complí els dotze anys”, inici de l’edat adulta, els seus pares que fins ara “el retenien”, com precisa el Còdex Beza, pujaren a Jerusalem per acomplir el que estava manat, però el noi Jesús tenia un altre projecte. En prendre consciència que, com a primogènit: “Tot mascle que obre la matriu serà consagrat al Senyor” (2,23), pertanyia al Senyor que havia alliberat el poble d’Israel, “el seu primogènit” (Ex 4,22), de l’esclavitud d’Egipte, i que a ell l’havia alliberat de la difamació de què hauria pogut ser objecte la seva família (Mt 1,19; Jn 8,41), pren la decisió de restar a Jerusalem i, en concret, en el Temple per aprendre a llegir i interpretar la Torà.
Lluc ho comenta servint-se d’un midraix: “Al cap de tres dies —que molt bé podrien ser tres anys— el trobaren assegut en el Temple enmig dels mestres tot escoltant-los i posant-los qüestions”, com un mestre més entre els mestres “asseguts” en les respectives càtedres. Avui ho llegim com un fet de crònica. A partir d’aquí podrem comprendre com és que Jesús conegués tan a fons l’Escriptura i que amics i enemics l’anomenessin “rabbi”, fins al punt d’assumir ell sovint amb plena consciència el nom de Jahvè, “Jo Soc”.
Lluc-Beza ha creat un sorprenent paral·lelisme amb l’escena dels deixebles d’Ulammaús remarcant en totes dues escenes que, igual com els pares de Jesús: “¡Mira com el teu pare i jo ansiejats i entristits et buscàvem!”, també els seus deixebles “se’n tornaren entristits a Jerusalem” (24,33 D).
La resposta que Jesús els dona val també avui per a nosaltres: “¿Per què em buscàveu? ¿No sabeu que de les coses del meu Pare cal que jo me n’ocupi?” L’impersonal “cal” indica que és designi diví. Lluc emmarca el primer volum amb la primera i l’última frases pronunciades per Jesús (vegeu 23,46: “Pare, a les teves mans diposito el meu esperit”).
