Job és descrit com un home íntegre, un home innocent, perfecte, fa fins i tot més del que cal, com quan ofereix sacrificis pels eventuals pecats comesos pels seus fills. Ell és just com Abraham, Moisès, Josuè, David; és la imatge de la fidelitat religiosa i de la felicitat.

La sospita de Satanàs: aquí no és considerat encara com un ésser personal oposat a Déu, és a dir, com el nostre dimoni. És com una mena de funcionari angèlic que ha de verificar l’autenticitat de la fe humana. La pregunta de Jb 1,9 és una de les preguntes clau de tota l’Escritpura:

“És que Job reverencia Déu de franc? No és cert que l’has envoltat d’un clos per protegir-lo, a ell, la seva família i tots els seus béns? Tu l’has beneït en tot el que ha emprès, i els seus ramats es multipliquen sobre la terra.”

Job creu en Déu per res, la seva religiositat és realment desinteressada? És fàcil creure en Déu quan tot va bé. Satanàs no creu en l’autenticitat de la fe de Job, però Déu en canvi hi aposta. Per això s’entén des del principi del llibre que el tema principal no és tant el misteri del dolor com la necessitat d’una fe gratuïta, pura d’interessos particulars. El dolor és l’ocasió per descobrir quina mena de fe anima l’existència de l’home. Creiem en Déu per les coses que fa per nosaltres o perquè Ell és Déu? Déu fa com si no conegués la fe de Job per respectar-li la llibertat. I per mostrar que el problema principal del llibre no és el patiment sinó la necessitat d’una fe desinteressada.