El llibre de Job i el Nou Testament estan profundament connectats en l’experiència del sofriment. Tant Job com Jesús són figures que, davant del sofriment extrem, clamen a Déu a la recerca de respostes. Job, en el seu dolor, no es queda en silenci; interroga a Déu, exigeix explicacions i pregunta “Per què?” (com ho fa Jesús a la creu quan clama “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” a Mt 27,46), però ho fa sense rebutjar mai Déu ni perdre la fe.

Job és una prefiguració del creient en Crist. Malgrat les proves i el patiment, Job manté la seva relació amb Déu i, al final, és recompensat i restaurat. El creient en Crist, en enfrontar-se a les proves de la vida, està convidat a seguir el mateix camí de fidelitat i confiança que Crist a la creu. La resposta al sofriment, tant per a Job com per al cristià, no és una explicació teòrica o racional, sinó l’experiència d’un encontre amb Déu. Aquest encontre passa pel misteri de la creu, el lloc on el patiment i la victòria es troben.

La veritable resposta al problema del dolor és, tant per al cristià com per a Job, la trobada amb Déu. Al final, el consol no ve en forma d’explicacions sobre el sofriment, sinó en la proximitat amb Déu, que s’enforteix a la creu. El sofriment de Job es converteix en una anticipació de l’experiència del cristià, que segueix Crist en el seu camí pasqual: des del patiment de la creu fins a la resurrecció i la victòria sobre el mal.