Permeteu-me una evocació i memòria en to personal.
1. En portava una de cap. Ens coneixíem amb Jordi Font de fa molts anys i el balanç de les seves preocupacions podria ser que en portava una de cap: que el món psicològic i l’espiritual poguessin viure feliçment integrats. Font era un cristià al qual no li feia por, ans considerava d’alt interès, el capbussar-se en el complex món mental. Aquesta pretensió s’inscrivia en l’interès de grups de psiquiatres i psicòlegs, molts de tradició freudiana, que creien que la psicologia profunda no era incompatible amb la Fe en moments en què des del Vaticà el món freudià es veia amb molta desconfiança. En la línia d’aquesta preocupació vam participar en la creació d’una Escola de Psicologia Religiosa, embrió de la Fundació Vidal i Barraquer.
2. Un controvertit “examen de candidats”. Font fou un referent d’una acció eclesial, l’examen psicològic dels candidats al sacerdoci o la vida religiosa, avui tema molt elemental, però que en el seu moment molts veien “arriscat” en la mesura que podia fer “perdre vocacions”. Alguns superiors, respectant la iniciativa de l’examen i els criteris, lamentaven que tot sovint tot plegat acabés en “plegar”. ¿Quins candidats, i candidats a què? Avui la qüestió es veu com a fonamental, precisament per haver pogut evitar en part el drama dels abusos clericals per manca de qualitat dels implicats.
3. L’obra de la seva vida: la Fundació Cardenal Vidal i Barraquer. Les institucions són les millors arquelles per a les bones iniciatives. Les realitzacions psico-religioses i eclesials en les quals Jordi Font intervenia es van concretar cap al 1964 finalment en la creació de la Fundació Cardenal Vidal i Barraquer, iniciada com un centre mèdico-psicològic sota l’autoritat moral de la Conferència Episcopal Tarraconense, destinada a docència, atenció clínica i investigació en temes relatius a la psicologia i el camp de la religió. El nom escollit com a titular de la Fundació no es prestava a cap ambigüitat: Vidal i Barraquer, un eclesiàstic respectabilíssim, català i que s’enfrontà directament amb el dictador Franco. Recordava la qualitat vital, la fe cristiana i un país que volia mantenir la serietat i la dignitat. La Fundació quedà finalment integrada en la Universitat Ramon Llull.
4. Un jesuïta molt jesuïta. El sentit corporatiu del jesuïtisme és emblemàtic i tothom el coneix. La força de la Companyia explica aquest sentit, però també a vegades explica alguns biaixos. Dic això perquè és bo recollir que també Font tingué crítics d’opinió i acció que és bo recollir per tenir el bon perfil del personatge. D’una banda pel retret de voler identificar massa l’espiritualitat amb les formes ignasianes de l’espiritualitat. Potser aquesta actitud generà alguns conflictes de bon to intel·lectual amb professionals que reclamaven més fidelitat freudiana a la institució. D’altra banda per la por d’alguns de que les iniciatives institucionals fossin excessivament dependents de l’acció personal de Jordi Font. Qui fa molt, arrisca. Sempre, però, Font mantingué una estricta actitud d’obertura intel·lectual i espiritual.
5. Una persona de molt qualitativa actitud d’acompanyament. Voldria concloure la meva personal memòria evocant una dimensió que està més enllà d’institucions, càrrecs i mèrits oficials, i és la capacitat terapèutica i acompanyant. Jordi Font fou un analista, un terapeuta coneixedor i lliure de constrenyiments institucionals de tot tipus que acompanyava processos analítics molt alliberadors. Molts vam tenir ocasions molt enriquidores d’experimentar-ho en les ocasions difícils. Després de seguir camins analítics adequats, acompanyats per Jordi Font, apareixia en la persona la capacitat de decidir sobre la pròpia vida en profunditat, tot seguint o no en les antigues coordinades vitals de cadascú. Aquesta és la perspectiva de tot procés analític alliberador, aquell procés de l’acte ètic i analític en el qual, en paraules del jesuïta francès psicoanalista Louis Beirnaert, “un subjecte elegeix en la seva relació més personal amb la mort, i decidit des de la solitud… acte singular de submissió a una llei no escrita sobre la qual no pot prevaldre cap llei de la ciutat”.