Amb la presència del prefecte del Dicasteri per a l’Evangelització, Mons. Rino Fisichella, ha tingut lloc un acte a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, organitzat pel Centre Astalli, la seu italiana per al Servei dels Jesuïtes per als Refugiats.

La Ferdusa, refugiada de Mogadiscio (Somàlia), ha estat la primera de regalar el seu testimoni: “En la meva llengua el meu nom significa ‘paradís’, però sempre he viscut en guerra.”

Va quedar a la deriva enmig del mar quan la barca amb la qual fugia del país va perdre el motor. La guàrdia costera italiana la va rescatar i ara és treballadora social i té cura de nens i ancians. La Ferdusa avui ha trobat novament el seu paradís.

Cent vint milions és el nombre de refugiats al món; una de cada dues persones és un menor

Per això són lluitadors d’esperança, i porten marcat al cos els signes de les perifèries i les fronteres. Fugen de la guerra i es tornen sembradors de pau. Aquesta Jornada Mundial del Refugiat del 2024 s’entrellaça amb el que vol ser el proper Jubileu 2025: un clam profètic d’un món nou.

Sis milions de palestins, sis milions de sirians, quatre milions d’ucraïnesos, xifres que no ens poden deixar insensibles a la realitat que viuen els pròfugs.

L’evangelització, portar l’Evangeli, és la sensibilitat pels més febles i indefensos. L’interès per la temàtica dels refugiats és indissociable de l’interès per l’evangelització de l’Església, perquè toca la credibilitat de l’Església.

Mons. Fisichella ha afirmat que és important que les persones en recerca d’esperança puguin trobar-ne, perquè puguin obrir-se a una nova vida. En aquest sentit, cal parar atenció al fet que les noves situacions de violència a les nostres societats europees no tornin a recrear el malson del qual els refugiats fugen. Roma sempre s’ha caracteritzat per ser una pàtria comuna, un lloc on s’han trobat totes les cultures.

Acollir també és lluitar contra la patologia de l’oblit. Lluitar per l’esperança i sembrar pau és un somni de vida. En una situació on la violència s’ha tornat el denominador comú del món contemporani, acollir, tenir cura dels més febles, és l’únic camí per lluitar per la pau.

Deute ecològic

El papa Francesc ha parlat recentment de deute ecològic. Països que tenen un deute econòmic molt gran cap als països desenvolupats. Però els països pobres tenen un índex mínim de contaminació ambiental enfront dels països més avançats. Si es mira bé, el deute principal el tenen els països rics, perquè la contaminació que generen incrementa la mortalitat i empitjora les condicions de vida de la població.

Si els països pobres no poden pagar el deute als països rics, la solució ha de ser una revisió i un perdó del deute. El camí del perdó és la millor solució, tot i que és una proposta que, sens dubte, trobarà no poques resistències per part dels països rics. Però per al creditor no deixa de ser convenient que el deutor pugui recomençar de zero, perquè deixar una situació bloquejada no és viable ni per als països creditors ni per als deutors.

El desig és que en el futur això pugui canviar, gràcies a una opció pel perdó unilateral del deute. Això seria un veritable gest de generositat i fraternitat dels països avançats cap a la vulnerabilitat dels països deutors.

D’altra banda, la demografia a Itàlia és un altre tema preocupant. 550.000 joves han deixat Itàlia per treballar a l’exterior. Fins ara, durant molts anys, era una cosa a la qual no es donava importància. Es viu un veritable despoblament, que pot arribar a ser molt greu en els propers decennis, amb l’envelliment de la població.

Un país que perd els seus joves i la seva força de treball és un país que s’afebleix

Els mateixos sistemes socials i sanitaris necessiten una força de treball. Per aquest motiu, hi ha una necessitat dramàtica de més immigrants a Itàlia.

Ells són una font molt important per a l’economia. Cal invertir en la integració de les persones que arriben, invertir en cultura, aprenentatge de la llengua, del coneixement de les institucions. El que és bo és que les persones que arriben estan molt disponibles a fer aquest procés, amb resultats fabulosos d’integració.

Però a Itàlia queda molt per fer, perquè hi ha molts obstacles per a la concessió de la ciutadania, quan països com Alemanya han reduït molt aquesta condició. Com més ràpidament els refugiats són acollits i integrats, molt millor per a un país. Ara, amb els resultats de les actuals eleccions europees, emergeix una ombra de preocupació i incertesa sobre aquest tema.

Cultura del descart

La globalització de la indiferència, la cultura del descart, són fórmules que el papa Francesc ha emprat per caracteritzar la nostra societat. Per a Mons. Fisichella, el Jubileu vinent serà important perquè toca el tema de l’esperança. La manca de natalitat europea és una pèrdua d’esperança. Davant la dimensió econòmica, tenim la dimensió cultural, que és el que defineix les persones.

Avui vivim en una cultura molt individualista, la qual cosa ens impedeix mirar el futur amb confiança. La Ferdusa ha fet servir més de tres cops el terme “por”. Som davant d’una nova cultura, de la qual no volem prendre consciència, la cultura digital, amb la intel·ligència artificial.

Un psiquiatre dels Estats Units ha parlat recentment dels joves com de la “generació ansiosa”. La intel·ligència artificial disminuirà l’ocupació de les persones. El problema principal és si la dignitat de la persona que treballa encara serà respectada.

Som en una cultura de la por. Els refugiats no tenen veu en la nostra societat

La persona és essencialment relació. Altrament, som esclaus de les xifres. L’economia no és neutral. Està en joc la dignitat de cada persona.

“Pelegrins d’esperança” és l’eslògan del Jubileu del 2025. Pelegrí etimològicament vol dir anar més enllà dels confins. Hem de ser persones que vagin més enllà dels confins. Sant Pau diu que el cristià és algú que va més enllà dels confins de la llei, perquè viu en l’amor, que és on no hi ha confins.

Anar més enllà dels confins del deute econòmic per als països pobres, anar més enllà dels confins per als detinguts condemnats a mort. Perquè l’esperança no és una utopia.

És innegable que el món s’està tornant cada vegada més petit, a causa del creixement de la dimensió tecnològica. La tècnica introduirà cada vegada més la màquina i menys l’home. És trist quan un jove se’n va a l’estranger i ho fa només per motivacions econòmiques. El que és bonic és la dimensió universal, que quan jo vaig a l’exterior pugui trobar i construir una comunitat de germans.

La dimensió universal només té sentit si no s’obliden les arrels, el sentit de la pertinença, que allà on jo vagi sé que tinc uns orígens, unes arrels, una comunitat

El cardenal José Tolentino de Mendonça deia que els immigrants no arriben amb les mans buides, sinó plenes. Plenes d’una cultura, d’una història, d’una experiència de vida, que és una gran experiència humana de recerca. Les mans que semblen buides són mans que poden estrènyer altres mans.

Elles poden construir una Europa més justa culturalment, pacificada, i que tingui al centre la persona humana. Són mans que, en definitiva, són sembradores de pau i contribueixen que la nostra Europa pugui ser cada cop més, com el nom de la Ferdusa, un paradís.