Per diferents mitjans ens van arribar unes paraules que, a la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa, havien estat molt repetides i que, com a lema, ens van ressonar. Ara, ja passat un temps, les sento molt necessàries i penso que requereixen una bona reflexió personal per part de tots els qui ens sentim part d’aquest poble de Déu.

Aquestes paraules són del discurs que Francesc va fer en la celebració de benvinguda de la JMJ. L’he rellegit i em ressonen molt endins. Per això vull compartir, principalment, tres idees que hem de fer realitat si volem anar transformant el nostre entorn. No podem deixar-les com a paraules que ens van emocionar un dia.

El Papa ens recordava que “som cridats ¿per què? Perquè som estimats” i “som estimats com som”. Déu em crida i m’estima així com soc, ara i aquí, amb allò millor i tot allò millorable, amb el que desitjo i amb el que estimo, quan estic alegre i quan quelcom em preocupa… sempre i en cada instant Deu m’estima.

I com puc fer que això sigui una realitat per a aquella persona que no ho sent així? Segurament aquí ve la darrera frase i la que més hem anat sentint, la que aquella tarda Francesc va fer repetir: “A l’Església hi ha lloc per a tothom, tothom, tothom.”

Sí, en aquesta Casa hi ha lloc per a tota persona; hem d’aprendre a acollir i estimar cada persona que s’apropi o, millor, els hem d’anar a buscar perquè se sentin estimats en allò que són i que som. Només si estenem els braços podem abraçar el món i cal fer-ho en cada persona que tenim al voltant, perquè és i perquè és com és avui.