El llibre que ha escrit Josep Puig Orobitg, professor de Matemàtiques i Tecnologia a Secundària, parteix d’un reguitzell de reflexions desades en una dotzena de llibretes, fruit de la seva experiència de 25 anys com a membre de la Comunitat Cristiana del Verbum Dei. Reflexions seves o d’altres membres de la comunitat, portades i compartides en la pregària, que arran d’una experiència dura de malaltia han pres forma de llibre: A la recerca de l’abundància (Punt Volat). A ell li han fet un gran bé, i ara les posa a l’abast de tots els lectors.

Fa més de 25 anys que pertany a la Comunitat Cristiana del Verbum Dei. Amb quin grau de compromís?

El Verbum Dei es una Família Missionera, fundada l’any 1963 per mossèn Jaume Bonet a Mallorca, en què els laics tenen un gran protagonisme. Els membres de la comunitat de Barcelona, amb el suport de dues missioneres, fem reunions setmanals de pregària en grups petits i, després un cop al mes, ens trobem tots. Les decisions les prenem de forma col·legiada. El grau de compromís és divers. L’any 2009 vaig tenir l’ocasió de participar com a voluntari en el Simposi Internacional Verbum Dei a València, cosa que em va introduir en un grau de compromís més alt. També vaig col·laborar en la redacció dels nous estatuts, que van ser aprovats l’any 2012. Aquesta experiència m’ha permès conèixer amb més profunditat la institució.

En el llibre destaca que “compartir amb els altres ens permet fer experiència del nostre propi camí”. Quina és la importància de viure i conrear la fe en comunitat?

Avui dia hi ha molta espiritualitat new age, de supermercat, d’agafar només el que m’interessa i de desenvolupar-me a nivell individual. El que he après és que, sense els altres, la fe queda estancada, perquè la fe creix en comunitat. De fet, aquest és un dels problemes que hi ha avui dia. Hem arribat a individualitzar tant la fe que s’acaba diluint enmig d’un món que té uns requeriments molt diferents dels de la proposta cristiana.

Per tant, el llibre és una riquesa viscuda en comunitat que ara voleu transmetre a tothom?

Sí, i per això dic que és un llibre coral. Parteix d’una dotzena de llibretes plenes d’anotacions i vivències personals, així com de pensaments i reflexions d’altres membres de la comunitat. Vivim a través de les paraules dels altres perquè ens ressonen. Aquesta és la riquesa. Per tant, al començament, era un recull que m’ajudava en el treball personal i en la pregària comunitària. Tot va canviar l’any passat, quan arran d’un sarcoma vaig estar ingressat greu a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Parlar d’espiritualitat avui dia és molt complicat, perquè es veu com una cosa íntima i personal, i ens posem tota mena de barreres. Però a l’hospital, quan et trobes en la màxima vulnerabilitat, les barreres cauen i arribes a trobar el nucli d’allò en què creus. Aleshores em vaig adonar que la fe, que és un do treballat durant tota la vida, és una riquesa impressionant que volia transmetre als altres. Per això, vaig agafar les llibretes i després d’un acurat treball d’edició, n’he fet un llibre centrant-me en el nucli del que volia transmetre.

Quin és el nucli del que vol transmetre en aquesta mena d’herència espiritual?

L’Evangeli és claríssim a l’hora d’apuntar el que és fonamental: “Estima els altres com a tu mateix.” El motor i l’arrel de tot, i allò que ens dona esperança, és l’amor. Vivim en una societat on té més pes el fet de tenir que el de ser, però el primer tard o d’hora et fallarà mentre que el segon et proporciona una llibertat i una clarividència espectaculars. Si treballes l’ésser, la resta ja no té importància.

I mentrestant comprem llibres d’autoajuda per trobar el secret de la felicitat.

El que això demostra és que tots tenim la necessitat de cercar un sentit a la nostra vida. També és veritat que avui dia tenim l’avantatge que quan algú desenvolupa la seva dimensió espiritual o religiosa ho fa amb total llibertat, a diferència d’altres èpoques. D’altra banda, soc crític amb els límits de la religió, que de vegades imposa una dogmàtica que restringeix i anul·la molts elements de la persona. No es poden negar les dimensions espirituals i els camins dels altres. Per això m’agrada molt la perspectiva pel papa Francesc en el sentit d’obrir mons excessivament rígids o reclosos, perquè, si no, correm el risc d’una religió que pot acabar esdevenint una presó d’or.