De tothom se’n pot fer una caricatura. En el cas de Joseph Ratzinger resultava fàcil encasellar-lo com a cristià conservador i ortodox, i no es pot negar que aquests qualificatius li esqueien. Tanmateix, al llarg del seu pontificat va sorprendre més d’una vegada partidaris i detractors amb opcions i gestos inesperats. Benet XVI, tenint l’oportunitat d’imposar el propi criteri i voluntat, es va deixar portar per l’Esperit i va permetre que les regnes de l’Església les portés Déu.

Durant el conclave que l’acabaria escollint es repetia que era preferible que el nou Papa no sortís de la cúria romana, perquè se la considerava mancada de mirada universal. I, ves per on, va ser elegit Ratzinger, el curial per excel·lència… Però en el batec de Roma, ell hi sabia llegir la respiració de tota l’Església, amb les seves patologies i necessitats. Així, una de les primeres coses que va fer va ser afrontar sense contemplacions el pecat dels abusos sexuals; i d’altra banda, no va tardar a rebre al Vaticà el teòleg Hans Küng, que ell mateix havia apartat quan era president de la Congregació per a la Doctrina de la Fe a causa de les seves tesis massa trencadores. Ni una cosa ni l’altra no eren esperables d’un home conservador i de la cúria com ell. Així mateix, la seva primera encíclica va ser sorprenent, i en lloc d’un document doctrinal i rigorista, Joseph Ratzinger va escriure un text que parlava d’una cosa que de tan sabuda sempre cal tornar a recordar: que Déu és amor. Benet XVI ens va mostrar que la vida de l’Església no depèn tant de la nostra capacitat i eficàcia a l’hora de planificar i organitzar, com de deixar espai a Déu i disposar-nos perquè parli i actuï a través nostre.