A mesura que ens posem al corrent del resultat del darrer Sínode, especialment a partir de la reflexió que ens ha ofert el papa Francesc en la seva exhortació apostòlica postsinodal, van apareixent temes que interessen perquè responen a preguntes que ens fem. M’ha interessat molt la relació de les persones amb l’hàbitat en el qual vivim i convivim i la importància de connectar amb tot allò que ens configura per la història heretada i la memòria que explica raons de viure i camins per transitar. «Em sap greu —diu el papa Francesc— veure que alguns proposin als joves construir un futur sense arrels, com si el món comencés ara. Perquè és impossible que algú creixi si no té arrels fortes que ajudin a estar ben sostingut i agafat a la terra. És fàcil “envolar-se” quan no hi ha res on arrapar-se, on subjectar-se» (ChV 179).
El papa Francesc fa aquesta crida: «Estimats joves, no accepteu que facin servir la vostra joventut per fomentar una vida superficial, que confon la bellesa amb l’aparença.»
Quines són, però, aquestes arrels? El camp ample de l’educació i el concret de la família són els primers que han de respondre la pregunta, sobretot des de la verificació d’actituds testimonials i dels valors que en deim perennes. El camp fràgil de les ideologies promou sovint un tipus de persona buida, desarrelada, desconfiada de tot i de tothom. Sovint fa una crida que s’ignori la història i no es reculli l’experiència dels grans, a que es miri amb menyspreu o amb un judici negatiu tot el passat i només posi la mirada envers el futur, mentre el present queda atrapat per mil condicionants, subjecte al pes irresistible d’una quantitat d’informació difícil de digerir. Va bé recordar allò que la moral de la brúixola ha estat substituïda per la moral del radar. Les conseqüències són ben diferents.
Els primers afectats pel rebuig de les arrels són els joves. No hi ha dret! El papa Francesc fa aquesta crida: «Estimats joves, no accepteu que facin servir la vostra joventut per fomentar una vida superficial, que confon la bellesa amb l’aparença.» Dient això, el que fa és apostar pel realisme que valora la formosor que hi ha en el treballador que torna a casa amb l’alegria d’haver guanyat el pa per als seus fills; en la família que el comparteix entorn de la taula amb generositat; en l’esposa que cuida el seu espòs malalt; en la fidelitat de les parelles que s’estimen; en els vellets que caminen donant-se la mà… Hi ha compromisos heretats que perduren sempre i que posen els fonaments de la veritable solidaritat social i de la cultura de l’encontre, les arrels d’un vida en creixement vers la maduresa.
Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca
