De Juan Mari, així li dèiem en confiança, se n’han dit moltes coses, jo en diré algunes a títol més personal, a mode d’anècdotes per complementar una altra aproximació.
Primer de tot, agraeixo haver conegut algú així, a qui la vida ha posat al meu camí. Ens vam conèixer un dia, crec que a la Facultat de Teologia. Tenia llavors fama de bon professor de Psicologia. En aquella primera conversa vaig parlar amb ell com si ens coneguéssim de tota la vida. Em vaig quedar amb la seva proximitat i senzillesa i vam començar el camí.
Uns anys més tard com a bisbe auxiliar de Bilbao vaig tenir la sort que m’ordenés sacerdot en aquella Església de Leioa, el meu poble natal. Aquell dia va posar especial estima en la celebració. Quaranta anys més tard en una conferència per la pau celebrada a Donostia, com que arribava tard i em tocava esperar-lo a l’entrada em va fer una abraçada que tots els mitjans de premsa van fotografiar, pensant que era alguna víctima de la nostra violència de motivació política amb les quals tenia molta relació. Després ho va aclarir: “Aquest és aquell a qui jo vaig ordenar sacerdot.” Segur que deuen haver coincidit a les Mans del Déu de la Vida, ell i la meva mare, i aquesta li haurà donat efusivament les gràcies pel viscut aquell dia, que no el tenia per oblidar.
També era un molt bon escoltador. Un amic va posar paraules al que havia viscut per mi: “Quan parla amb tu, sembla que no hi ha res més al món, sinó tu.”
Quan em va tocar ser el responsable de Pau i Reconciliació de la diòcesi, és clar, vaig parlar amb ell. I més quan vaig saber que havia escrit el llibre titulat Reconciliació, que intentava aplicar els llibres de Schreiter a la situació concreta que vivíem en aquesta terra, prioritzant el treball amb les víctimes en els plantejaments amb els grups polítics, mitjans de comunicació, etc. Fins aleshores crèiem que el tema era demanar a les parts respecte dels drets de les persones i dels pobles. Però per mitjà d’ell, alguns ens vam adonar que, per iniciar qualsevol diàleg per la pau, el testimoni de les víctimes eren el punt d’arrencada i d’orientació del camí a seguir.
I seguint amb la pau, a la basílica de Begonya, a la Jornada de pregària que va organitzar amb els joves de la diòcesi, sobtadament un altre grup de joves, en aquell moment proETA, van irrompre al temple. Doncs bé, després dels moments inicials de tensió, algú va començar a cantar-los “bakea beti zuekin”, “la pau sigui amb vosaltres” i aquí es va desinflar l’ànsia guerrera i de boicot de la jornada per la pau que presidia, és clar, ell com a bisbe.
Fent recessos als sacerdots, recordo que jo desenvolupava algun text evangèlic en el context que jo creia que vivia aquell grup de sacerdots a qui plantejava aquest espai de pregària, i amb alguns textos els ajudava a pregar. Però quan vaig anar a un dels seus va plantejar una elaborada descripció de l’espiritualitat sacerdotal, que situava la vida del sacerdot en un context força més ampli i profund. De nou, per aprendre’n.
Per això i per tantes altres coses, per a mi Juan Mari es va anar convertint en un referent, perquè era una persona que, per la pràctica i la reflexió, em superava en profunditat. Davant de situacions semblants, tenia alguna cosa millor que el que jo proposava. Així em va anar il·luminant per concretar millor l’evangeli en el moment present. Gràcies, Juan Mari, pel foc que va ser la teva vida, foc amb què vas encendre altres focs, entre d’altres el meu propi i així continuéssim encenent altres focs.
