“Casa de Déu enmig dels homes” és la manera com el Concili Vaticà II es refereix a la parròquia. És la casa de Déu i la porta del cel: un lloc que es distingeix de qualsevol altre lloc de la ciutat o del poble. La parròquia, per tant, és un element de la vida eclesial que respon a la dinàmica de l’encarnació. És una manera de fer present als ulls dels homes la presència de Déu entre el seu poble.
La construcció d’un nou temple és sempre una ocasió per introduir Déu enmig del teixit de la ciutat. Es tracta d’un edifici que, normalment, s’eleva per sobre dels altres, amb la seva creu o el seu campanar. Es tracta d’un signe que apunta vers el cel, indicant d’on ve la veritable vida que l’home anhela. Davant de l’organització de places i carrers, d’edificis i avingudes, la presència de la parròquia ens recorda allò fonamental de la vida. La ciutat està plena de serveis diversos: bancs, supermercats, perruqueries, llibreries, etc.; però la casa de Déu ens recorda que cap servei pot omplir el cor de l’home. Es necessita, en canvi, que Déu habiti el nostre cor.
La relació amb Déu necessita d’espais i temps consagrats a Ell. Llocs i moments en què som introduïts en un àmbit divers de qualsevol altre, que ens posa en contacte amb Déu, que ens invita a obrir el nostre cor a la seva presència. No estem fets per viure constantment en el cronos; és a dir, un temps que corre, que se’ns escapa de les mans, que va en contra nostre. El temps de Déu, el kairós, el temps de l’ànima, és molt diferent. Ja no es viu en una contrarellotge sinó que entrem en una nova manera de relacionar-nos amb el temps. Ja no és el nostre adversari, sinó el nostre aliat. El temps esdevé escenari privilegiat de la trobada amb Déu.
El mateix passa amb l’espai. Normalment les cases, les oficines, els comerços, tenen distribuït l’espai segons la necessitat que es vol satisfer. L’espai està en funció d’allò que es vol fer, de l’activitat que es vulgui desenvolupar. Hi ha una relació utilitarista amb l’espai, amb els llocs que habitem. Ara bé, en el cas del temple, entrem en un espai nou, de trobada amb Déu, sense cap utilitat pràctica i, per tant, permet entrar en l’àmbit de la gratuïtat, de l’ésser en comptes del fer. Les parròquies, de nova construcció o les que ja tenen anys, han de procurar que l’espai i el temps que viuen en el seu interior siguin una ocasió de trobada amb Déu, una invitació a la pregària. Una invitació, en definitiva, a habitar l’espai i el temps de Déu.
