El bisbe Joan Carrera explicava que, un dia havia volgut visitar una esglesiola rural solitària i que li van indicar que la clau la guardaven en una botiga propera del poble. El botiguer l’hi va lliurar assegurant-li —amb un cert orgull— que feia molt de temps que aquella clau no l’havia deixada a ningú. Al bisbe el va entristir aquesta resposta: es preguntava com era possible que no hi hagués hagut, ni que fos un petit grup de feligresos, que en el transcurs d’aquells anys no li hagués demanat la clau per entrar a resar-hi el Rosari.
A les valls pirinenques, les esglésies —els edificis més grans dels poblets— servien per refugiar-s’hi i per celebrar consells populars. Les antigues sagreres medievals, espais d’immunitat i de seguretat de trenta passes al voltant dels temples —són els orígens de molts nuclis urbans. En temps de bonança, les esglésies estaven obertes moltes hores al dia, s’entrava a fer la visita al Santíssim o a pregar davant de la imatge del Sant Crist o d’un sant, a posar un ciri o un pom de flors, a pregar amb silenci. S’hi resava el Rosari, s’hi feien tridus (exercicis devots que duraven tres dies), s’hi feia catecisme, s’hi anava a escoltar els predicadors que venien amb motiu de les missions, s’hi acudia per rebre el sagrament de la confessió… Certament que la missa és l’acte de culte més important i que això ha fet que, progressivament, s’hagi fet sinònim «anar a l’església» i «anar a missa», però no és o no hauria de ser només així.
Mossèn Josep Urdeix, diaca permanent, expert en litúrgia, explicava que allò que en diem «església» és l’expressió escurçada de «casa de l’església». El filòsof Josep Maria Esquirol diu que la casa és sempre el símbol de la intimitat descansada. A la casa de l’església hi podem acudir cercant recolliment, solitud i silenci, diàleg en profunditat, contemplació serena de la bellesa…
Les esglésies solen ser encara els edificis més grans dels nostres pobles, però el fet que només s’hi celebri el culte els diumenges i sovint esporàdicament, la manca de preveres i motius de seguretat, fa que, avui, moltes, especialment rurals, romanguin tancades i buides moltes hores al dia. Els preveres i els diaques, especialment en el món rural, han de repartir la seva dedicació entre diverses parròquies, però les esglésies no són patrimoni dels clergues, sinó de tots els batejats. Hem de trencar el cercle viciós: la gent no demana d’anar a l’església i, com més tancada està, menys s’animen a demanar-ne la clau. Cal recuperar els temples per a allò que foren pensats, és tasca de tots somniar junts noves propostes realistes, congruents i sinodals.
