Amb el llenguatge, l’ésser humà -una espècie amb molt poques expectatives de supervivència- va aconseguir canviar el seu destí. Els humans no eren experts en res     -ni volaven, ni nedaven, ni corrien a gran velocitat- però la necessitat de pervivència va fer aparèixer en el seu cervell esquifit una habilitat fins aleshores desconeguda -la del llenguatge- que va ser decisiva per imposar-se a les altres espècies amb qui compartien territori.

L’aparició del llenguatge implicava que, a part de poder comunicar els fets que s’esdevenien en el moment present, també es podien compartir altres idees o conceptes que no eren tangibles i que els altres humans no havien vist mai. La capacitat simbòlica del llenguatge és, doncs, clau en la nostra definició com a espècie perquè encara que els animals es comuniquen entre ells, no han arribat al nostre grau d’abstracció i de sofisticació comunicativa. Sense el simbolisme no seríem els Homo sàpiens actuals. 

Amb el pas del temps i, especialment, amb l’aparició d’Internet, els models comunicatius han canviat radicalment sense ser-ne gens conscients L’esquema tradicional de la comunicació humana que vam aprendre a l’escola -emissor, receptor, missatge, referent, codi i canal- es transforma significativament. Els dispositius -els aparells- digitals han ampliat la comunicació a través d’unes prestacions que no s’havien pogut imaginar abans tant per la producció dels missatges -orals, escrits o visuals- com pels canals en què es difonen i als quals suposadament tots hi tenim accés. 

El món actual és el món de la informació en què imatge i paraula esdevenen els pilars d’un altre model de societat, la digital, que ja no busca la supervivència de l’espècie humana en un entorn hostil sinó que vol posseir el poder virtual que aporta guanys econòmics i d’influència social. Les grans empreses i els governs -molt sensibles als canvis socials- fa temps que hi van al darrere per marcar tendències de consum o per fer difusió d’idees que validin les seves accions. Per això és tan important conèixer qui hi ha darrere de cada tuit, de cada nova aplicació i de cada informació que es genera a Internet abans d’acceptar de bona fe les seves propostes.

Internet representa les dues cares d’una mateixa realitat: d’una banda, l’idealisme del primer internet que van imaginar les universitats americanes dels anys seixanta del segle XX, un mecanisme que connectés tot el món per millorar-lo i que continua funcionant en obert seguint la filosofia d“Internet és per a tothom” i de l’altra, l’internet comercial que s’inicia cap al 1995 i que esdevé el model actual que tots coneixem.

El món digital és, en general, un gran negoci que es basa en la passió que sent l’ésser humà per comunicar-se, perquè els humans són -som- essencialment éssers socials. L’aparició del mòbil intel·ligent cap al 2008 -un ordinador personal que podia trucar per telèfon, enviar fotos o accedir a les xarxes socials i a la informació global de manera instantània- va ser la cirereta inesperada del pastís comunicatiu.

Ningú no imaginava la importància que aquell petit dispositiu -el mòbil- tindria per a la societat humana. La realitat sovint supera la ficció i en uns escassos 16 anys, el seu èxit ha estat demolidor perquè més de la meitat de la població del planeta posseeix un o més dispositius mòbils que són considerats -de manera inconscient- com  una part més del nostre cos i, sobretot, de la nostra ment. Ja no entenem la vida sense el mòbil i les prestacions que ens ofereix. Som éssers humans que pensen i tenen un mòbil que els connecta.

No és pas un tema menor perquè la possibilitat d’accés global a la xarxa té unes grans implicacions lingüístiques i comunicatives. Cada dia es generen, milers de milions de missatges (textos escrits, enregistraments orals, imatges en formats diversos generats en llengües diverses) que circulen pels camins efímers d’Internet. Posseir el control de les comunicacions a Internet implica una nova forma de poder tant o més important que els models tradicionals perquè és un poder planetari que unifica globalment la manera de pensar i d’actuar.

Amb Internet apareixen els cercadors amb la finalitat de facilitar la recerca dels continguts que hi ha a la xarxa. Es fan servir paraules clau que seleccionen la informació que es busca seguint uns criteris condicionats la major part de les vegades pel mercat comercial i no per la qualitat dels articles o de les pàgines webs. S’afavoreixen unes informacions i se’n defenestren uns altres, es promouen l’ús de les llengües amb un major nombre de parlants i s’arraconen les que no en tenen tants.

Sovint es troben en primer lloc, webs o articles “patrocinats” que deixen de banda altres criteris com la qualitat o la veracitat de les informacions, o es prioritza la visualització de vídeos seleccionats pels coneguts algoritmes -sobretot en xarxes socials molt utilitzades pels joves- que “trien” quins són els continguts més populars o que poden agradar més segons el perfil de l’usuari. Que una informació o un vídeo surti en primer lloc en una cerca no és garantia de res.

Llegir i escriure també han canviat condicionats pels mateixos dispositius i les aplicacions que es fan servir. De la lectura lineal tradicional d’una pàgina darrera d’una altra pàgina s’ha passat a la lectura hipertextual, en què dins del mateix text hi ha enllaços que amplien la informació i que permeten fer una lectura no lineal. A més aquests enllaços, ens poden portar a altres documents -de text, sonors o visuals- que també poden estar enllaçats a altres documents. En aquest model de lectura, és l’usuari qui decideix quin camí lector vol seguir.  I això porta a una nova contradicció, solament els usuaris amb una bona comprensió lectora seran capaços de seguir una lectura coherent dels hipertextos.

Pel que fa a l’escriptura hi ha la tendència a la síntesi i a l’essencialitat dels missatges sovint acompanyats d’imatges que il·lustren i es relacionen amb els continguts. En el món digital els continguts visuals  ja són tant o més importants que els missatges escrits que s’escurcen significativament i que van acompanyats d’emoticones o enganxines que n’acoten el contingut.

L’oralitat és un altre factor que Internet ha tornat a posar en el focus comunicatiu perquè la possibilitat d’enregistrar veus o de filmar els usuaris explicant qualsevol cosa -futbol, moda, receptes de cuina o bricolatge-  és un element recurrent i fàcil d’efectuar per qualsevol persona. Sovint no s’informa sinó que l’enregistrament que es converteix en una venda a domicili disfressada de consell. És un model publicitari que sedueix els internautes perquè s’identifiquen amb el prototipus de persona que veuen i creen un lligam “emocional” que va més enllà dels continguts -veraços o no- que es transmeten.

El món digital, aterridor i fascinant alhora, ens mostra que, en el fons, els humans de tot el planeta som molt més iguals mentalment del que ens pensem i que trobem en la virtualitat un nou espai mental que ens allibera i limita però que, sobretot ens encanta.

Res no és gratuït a la xarxa i com a usuaris -emissors i receptors alhora de missatges- hem de ser més conscients que mai que els nostres m’agrada tenen un poder extraordinari en el món efímer de la virtualitat. Un món volàtil en què res no dura per sempre i que espera amb candeletes l’arribada d’un nou missatge que ens faci oblidar l’anterior. Un món que ja hem integrat com una part més del llenguatge humà del segle XXI.