Hem pogut comprovar al llarg del segle passat que la psicoteràpia necessita el fonament d’una antropologia adequada. Des de la pròpia experiència, el treball psicoterapèutic requereix fonamentar-se i sostenir-se en un adequat coneixement de la naturalesa humana de la persona que tenim al davant, la qual cosa ens permet mirar l’altre des d’una actitud d’obertura i una consciència forta de la seva dignitat.

En aquest sentit, el creixement personal no queda desvinculat de la vivència de filiació, experiència que observem que esdevé fonamental per posar les bases d’un creixement sòlid, des del moment en què la persona es reconeix i s’experimenta com a estimada i capaç d’estimar. Així, aquesta certesa es converteix en pilar fonamental de la seva vida que li permet orientar-se i bregar amb la seva realitat personal:

«Quan es considera l’home com a obra de Déu es descobreixen en ell dues característiques importants per al desenvolupament i valor de la personalitat cristiana: la seva semblança amb Déu, que procedeix de l’acte creador, i la seva filiació divina en Crist, manifestada per la revelació. En efecte, la personalitat cristiana esdevé incomprensible si s’obliden aquestes dades, i la psicologia, sobretot l’aplicada, s’exposa també a incomprensions i errors si els ignora. Perquè es tracta de fets reals i no imaginaris o suposats. Que aquests fets siguin coneguts per la revelació no n’impedeix l’autenticitat, perquè la revelació posa l’home o el situa en trànsit de sobrepassar els límits de la intel·ligència limitada per abandonar-se a la intel·ligència infinita de Déu» (Pius XII 1958; Verdier 2011, 43-44).

Aquesta consciència de filiació permet a la persona situar-se i prendre posició enfront de les realitats diverses de la seva vida i dificultats vitals que pugui experimentar. Tot això des d’una actitud d’acceptació i consciència de la limitació que no el condueix a sentir-se per això rebutjat o abandonat davant del patiment.

Parlem, en el fons, d’un amor de caritat molt propi de la vida cristiana que, en oposició a la sensació de buit que s’experimenta quan un no es troba a si mateix, dirigeix la persona a sentir-se estimada i mirada i, alhora, li permet acceptar i agrair que el bé interior que ha rebut és obra de Déu.