La pregària per la cura de la creació que ha inaugurat aquest mes de setembre ens posa al corrent d’un camí a recórrer i que se’ns demana fer-lo comptant amb l’ajuda de l’Esperit que per la fe sabem que habita en nosaltres.

L’Esperit fa els creients creatius i proactius en la caritat, perquè en el transcórrer del temps, intervinguem per posar esperança enmig de les adversitats i contratemps. En aquest esdevenir, és tota la creació que està implicada en el procés d’un nou naixement i espera també l’alliberació. El papa Francesc ens convida a aquesta tasca, pensant que els resultats esperats poden ser d’una bellesa infinita.

Ens diu que “l’esperança cristiana no defrauda, però tampoc dona falses il·lusions; si el gemec de la creació, dels cristians i de l’Esperit és anticipació i espera de la salvació que ja s’està realitzant, ara estam immersos en molts sofriments. Aleshores, l’esperança és una lectura alternativa de la història i de les vicissituds humanes; no il·lusòria, sinó realista, del realisme de la fe que veu allò invisible”. Per què tanta maldat en el món? Per què tanta injustícia, tantes guerres fratricides que causen la mort d’infants, destrueixen ciutats, contaminen l’entorn vital de l’home, la mare terra, violentada i devastada?

El papa Francesc ens demana “esperar i actuar amb la creació”, la qual cosa significa unir esforços, al mateix temps que contribuir a “repensar entre tots la qüestió del poder humà i quins són els seus límits…”. Per això dirà que “l’obediència a l’Esperit d’amor canvia radicalment l’actitud de l’home: de depredador a cultivador del jardí. La terra s’entrega a l’home, però segueix essent de Déu” (cf. Lv 25,23).