L’any 2004, l’aleshores Consell Pontifici de la Cultura va publicar un document titulat La Via Pulchritudinis, camí d’evangelització i de diàleg. S’hi afirma que la Via Pulchritudinis o Via de la Bellesa ens atansa a Déu, en respondre “a l’íntim desig de felicitat que batega en el cor de tothom” i que “les obres d’art inspirades per la fe cristiana —pintures, mosaics, escultures, arquitectura, marfils i orfebreria, obres de poesia i prosa, obres musicals i teatrals, cinematogràfiques i coreogràfiques, i moltes altres— tenen un potencial enorme, sempre actual, que el temps no aconsegueix alterar i que permet comunicar de manera intuïtiva i agradable la gran experiència de la fe, de l’encontre amb Déu en Crist, en què es revela el misteri de l’amor de Déu i la identitat pregona de l’home”.
Aquesta setmana ens acostem a una d’aquestes expressions de la Via Pulchritudinis com és la dansa. La dansa contemplativa, que coneixem de la mà de la coreògrafa Victoria Hernández i de la dinamitzadora Dolors Parellada, és una forma de pregària en comunitat que es practica de forma regular a la basílica de Santa Maria del Mar i al monestir de Sant Pere de les Puel·les, a Barcelona. A la Universitat de la Mística d’Àvila, Victoria Hernández dirigeix una escola de dansa i contemplació.
També coneixem la dansa testimonial que ofereixen les clarisses al santuari del Sant Crist de Balaguer. “Davant la situació de crisi actual, volem oferir un testimoniatge de bellesa per ajudar els fidels a acostar-se al Misteri”, assegura sor Victoria Triviño. Des del 2002 han creat un gran nombre de coreografies que dansen al final de les principals solemnitats litúrgiques o de les festivitats més pròpies del carisma franciscà.
Però malgrat que en la cultura catòlica cristiana s’ha ballat sempre, “perquè venim d’una arrel jueva en què es ballava en totes les celebracions religioses”, tal com afirma Victoria Hernández, estem en un moment en què al cristià se li fa estrany que es pugui ballar durant la missa o com una forma de pregària. Mostra també d’aquesta reticència és que la dansa sigui un tipus de pràctica amb un fort accent femení, mentre que els homes tenen prejudicis a l’hora de sumar-s’hi.
Aquesta setmana, doncs, reivindiquem la dansa com a Via Pulchritudinis, perquè “la bellesa salvadora de Crist exigeix ser presentada d’una manera nova per poder ser acollida i contemplada, no únicament pels creients, sinó també per aquells que es declaren poc compromesos o fins i tot indiferents” (La Via Pulchritudinis, camí d’evangelització i de diàleg).
