Vocació de teòleg és la paraula que millor pot definir el llarg servei que el sacerdot i bisbe Joseph Ratzinger, cridat finalment al papat com a Benet XVI, ha prestat a l’Església durant 77 llargs anys. Durant aquesta etapa ha canviat completament el context cultural amb el qual ha dialogat la fe cristiana i en el qual s’ha encarnat la missió de l’Església.

Des del seu inici en la vida eclesial, sempre va ser una persona coherent, que sabia escoltar però tenir un criteri propi. Així, va ser percebut com a progressista per molts conservadors i com a conservador per molts progressistes.

La laboriositat va ser una constant: treballava, treballava molt i treballava bé. El llum de la seva habitació, a la casa paterna o al Palau Apostòlic, era el darrer d’apagar-se.

Ser humil és una altra de les seves constants: des del primer suspens el 1954 fins a la renúncia el 2013, sempre va saber encaixar els contratemps de la vida fonamentant la seva personalitat en una fe profunda que el portava sempre a buscar el bé de l’Església.

Seria un error confondre la seva timidesa, que tan difícil li va fer assumir l’episcopat a Munic i a Roma, amb la intransigència, caricatura amb la qual molts van voler falsament, i en va, desacreditar-lo. Els qui van treballar amb ell recorden la seva escolta empàtica, la seva mirada observadora i constància enorme; també el seu sentit de l’humor fi.

Durant l’etapa a la cúria romana eren habituals les sortides als llacs del camp (Castelli) o les pinedes de la platja (Ostia) per passar el dia amb els seus col·laboradors, laics i amb família majoritàriament. Com els gats que sempre va tenir a casa, des del seu pis a la Piazza Città Leonina fins a les seves estances al monestir Mater Ecclesiae, sempre va ser refractari a l’afalac. Ho vaig poder comprovar personalment.

Conreava una vida interior intensa, com el seu admirat sant Agustí, que el va portar durant la seva docència i investigació a formular un magisteri que cercava la translació entre la civitas dei i la civitas terrena, entre el déu dels teòlegs i el déu dels filòsofs.

La seva experiència conciliar el va fer advertir el perill que podria comportar una confusió entre l’encarnació i contemporització, cosa que podia portar a una secularització de l’Església.

D’aquí que, com el seu estudiat sant Bonaventura, concebés la superació necessària de l’anàlisi contextual de l’existencialisme heideggerià per formular una lectura dels temps des de la il·luminació balthasariana. Dit d’una altra manera: si el cristià no és en el món des d’una intensa vida interior, és el món qui ocupa aquesta vida. La seva obra, tant teològica com magisterial, fins i tot, divulgativa, és immensa.

Quan semblava que ja havia arribat al zenit del seu servei, però, va assolir la major glòria que adorna el servei: la humilitat. Contra tot pronòstic, va presentar la renúncia per considerar que no disposava de les forces necessàries per prestar adequadament el ministeri petrí.

Un gest lloat per tots, per ningú imitat. Va ser la darrera lliçó de qui, davant dels qui es limitaven a analitzar-lo des d’unes sabates vermelles, duia en realitat les sandàlies del pescador.