Aquest és lema de la jornada de la Sagrada Família que celebrem el 30 desembre. D’aquesta manera la Jornada convergeix amb el Pla Pastoral diocesà de Barcelona Sortim! que aquest any es dedica al discerniment. En efecte, la família juga un paper determinant en el discerniment vocacional. És un lloc privilegiat per descobrir la vocació al veritable amor. 

El primer ajut que els pares poden donar al discerniment vocacional dels fills és acompanyar-los al Sagrament del Baptisme. Els pares, que volen el millor per als seus fills, els estan dient que no hi ha res millor que ser fills de Déu! Quin regal que Déu posa a les seves mans! I què bé que fan d’aprofitar-lo! A partir d’aquest moment canvia la relació pares-fills. Els pares quedaran per sempre vinculats a l’amor de Déu vers als seus fills. I aquest amor tan entregat, tan fidel i per sempre, serà la millor escola perquè els fills aprenguin que aquest tipus d’amor és possible. 

El primer ajut que els pares poden donar al discerniment vocacional dels fills és acompanyar-los al Sagrament del Baptisme

Quan els fills siguin grans, els pares també els ajudaran a decidir sobre els seus estudis o orientació professional. Avui en dia reduïm la vocació a quelcom autocentrat: que un mateix decideixi sobre allò que li agrada. Però en el si d’una família cristiana, aquesta decisió queda emmarcada en el context més gran de l’amor de Déu. És Déu qui crida, com va fer amb els propis pares, a viure un amor que abasta tota la vida, totes les decisions, tot estat de vida, sigui el matrimoni, el sacerdoci, la vida consagrada o fins i tot la solteria; nogensmenys, la vocació primera rebuda en el baptisme és la vocació a la santedat per fer-la créixer al llarg de tota la vida. 

Per triar l’estat de vida, com una opció d’amor per sempre, és molt important que els joves entenguin el discerniment vocacional com una crida de Déu. No és fàcil posar-se a l’escolta de Déu ni de la pròpia consciència. És massa el soroll que ensordeix el sentit de l’oïda interna. Són masses les pròpies decisions que creen en nosaltres una sensibilitat individualista. La crida de Déu a l’amor és des de sempre, i el seu designi de bé resta constant. La pròpia vocació es descobreix, tard o d’hora, a partir de la reflexió sobre tot el que ens succeeix en la vida, també a través dels problemes familiars. Potser els pares han tingut les seves mancances, però Déu santifica el seu amor i ens crida pel nom que ells ens van posar. És partint d’aquestes gràcies i dificultats familiars com comença a insinuar-se, com a possibilitat, la vocació a una vida sempre feliç, i és en l’encontre amb Déu, ja de forma personal, on es confirma aquesta evidencia. 

La pròpia vocació es descobreix, tard o d’hora, a partir de la reflexió sobre tot el que ens succeeix en la vida

A partir d’aquest moment, la trajectòria vital pot deixar de girar com un penell, moguda pels vents del moment, i pot començar a sentir-se atreta, com la brúixola, pel nord permanent de Déu. Descobrir la vocació dona una nova identitat, la pròpia i definitiva, sobre la qual es pot desenvolupar la resta de l’existència. Apareix un criteri per decidir en cada moment allò que cal fer, una força per superar i perdonar les ofenses rebudes, perquè s’ha descobert la font d’un amor més gran. En la preparació al matrimoni és molt important que els nuvis entenguin que el seu compromís té com a base la resposta a una crida de Déu. És així com podran fer front a totes les dificultats que inevitablement assetjaran la seva unió.