Andalusia viu, novament, la festa de les creus, però aquest cop aixecades amb flors a places de pobles i ciutats. A Còrdova, i a gairebé totes les ciutats andaluses, s’estableix un concurs de creus amb premis per a la que hagi estat instal·lada amb més art, amb més imaginació i, és clar, amb més bellesa. I al voltant de cada creu de flors, la festa, el cant i el ball, el brindis sonor dels somnis, que evoca en una bonica pregària León Felipe: «¡Soñar, Señor, soñar! Hazme soñar… ¡Hace tiempo que no sueño! ¡Señor, hazme otra vez soñar que soy el viento, el viento bajo la Luz, el viento traspasado por la Luz, el viento deshecho por la Luz, el viento fundido por la Luz, el viento… hecho Luz.»

La vida anhela fer-se primavera de debò, amb les flors, amb els fruits, amb els goigs infinits. Però, en aquesta hora de tantes angoixes resulta gairebé impossible. Són tants els problemes, tants els neguits, tants els horitzons ombrívols, que amb prou feines tenim temps d’endur-nos un somriure al nostre cansament.

Que Andalusia sembri de creus fabricades amb flors aquelles altres “creus invisibles” que tenen gust de derrota i de patiment. Bo serà, per a això, participar en la festa de les creus, instal·lades en ple carrer, acaronades per la brisa de les altes matinades. Les creus de la Setmana Santa passada, el poble andalús les ha convertit en creus de festa per encarar la vida amb audàcia, malgrat tot i per sobre de tot.

Brindis, doncs, i les millors cançons, allà on una creu ens evoqui “l’aroma del triomf”. I entre festa i festa, en un instant, xiuxiuegem amb el poeta: «Vengo a ti, oh Cruz, para que me acaricies / antes de comenzar el día. / Pon tu aroma sobre mí, mientras atravieso el desierto del ruido.»