Havia vingut a la nostra illa per acabar amb la seva vida. Un temps difícil, molts problemes personals, crisi laboral, tot semblava un carreró sense sortida. De cop i volta, després d’un matí dins el recinte del santuari de la Mare de Déu, ell mateix, un home de mitjana edat, em diu: “El silenci m’ha guanyat.” Durant una setmana —matí i tarda— va freqüentar el santuari perquè, em deia, que era el seu mitjà de curació, el silenci li era la millor medecina, allò que l’anava recuperant i salvant. Al cap d’una setmana —durant molts dies havíem parlat llargament— es va acomiadar amb una abraçada i agraint que existissin llocs com aquests que ajudin a retornar el goig de viure.

Hem d’escoltar sempre les persones, amb les seves alegries i esperances, amb les seves tristeses i angoixes, ja que tothom té dret a ser escoltat amb un cor net com ens el descriu les benaurances, però també hi ha el deure d’escoltar i ajudar a discernir quan en la pau del silenci hi diu una paraula que espera ser escoltada. Aquesta paraula també és silenci, un silenci que pot refer els cors en qualsevol moment i recuperar el sentit perdut.

Avui hi ha una forta demanda de resposta a preguntes greus que tots ens fem, algunes d’elles amb molta vehemència i que demanen acollida, comprensió, acompanyament, silenci. Quan tot això es viu des de la fe, hem d’adonar-nos que apareix la pregària com l’actitud d’escolta, capaç d’obrir-nos al diàleg amb Déu que parla. Aleshores, la força espiritual del silenci apareix com a resposta també silenciosa a un cor que necessita ser escoltat i estimat, en qualsevol àmbit de la vida i edat. Estiguem-ne segurs, Déu parla també en el silenci!