Per primera vegada Cristianisme i Justícia, centre de reflexió dels jesuïtes de Catalunya, té com a director un laic. Es tracta de Xavier Casanovas, de 31 anys, llicenciat en matemàtiques i màster en gestió d’empreses. Substitueix el jesuïta Llorenç Puig, actualment delegat dels Jesuïtes de Catalunya. «Com a cristians hem de creure en les utopies», reconeix Xavier Casanovas, que té entre les seves principals «utopies» el repte d’una fiscalitat més justa i el d’un tracte més digne als immigrants.

Quins són els reptes de Cristianisme i Justícia?
Com a centre d’estudis, la nostra missió és generar reflexió. Però un dels reptes és estar molt en contacte amb la realitat del carrer i del dia a dia i, per tant, és necessària aquesta tensió entre reflexió i activisme. Un segon repte és el d’aprendre a treballar en xarxa tant en l’àmbit d’Espanya (els jesuïtes s’han unit en una única província) com d’Europa.
La majoria de problemàtiques són globals?
Les problemàtiques són globals, però hi ha concrecions locals. En el cas del sud d’Europa, hi hauria sobretot la problemàtica del segrest de la democràcia per part dels mercats. Ara s’està debatent el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions entre la Unió Europea i els Estats Units. Gràcies a aquest acord comercial, qualsevol empresa que operi a Europa o als Estats Units, i que tingui algun greuge a causa d’alguna política pública o d’alguna llei, pot aconseguir que siguem els mateixos ciutadans els que l’haguem de compensar econòmicament. És el que ha passat amb el Projecte Castor. Al final hem hagut de pagar nosaltres les conseqüències d’una gent que es va arriscar econòmicament però que no han pogut tirar endavant el seu projecte.
On es prenen les decisions que ens afecten a tots?
Es fa difícil de dir. Un dels problemes del capitalisme en l’estat actual és que són els consells d’administració de les grans empreses i multinacionals els que realment estan prenent decisions que ens afecten a tots. L’economia financera, que suposa més del 90% del moviment econòmic mundial, té un pes i una força enorme, i pot condicionar fins i tot canvis en la constitució espanyola.
Què s’hi pot fer?
Proposar un nou model social i econòmic que toqui més de peus a terra. Ignacio Ellacuría parlava de la civilització de la pobresa. González-Faus ho ha traduït avui dia com a societat de la sobrietat compartida. Consisteix a recuperar el valor de l’austeritat que els mercats ens han robat, ser conscients que el creixement en aquests moments no és possible i que, per tant, cal buscar una economia que no generi desigualtats. Hi ha models econòmics que estan naixent: cooperatives, banca ètica… Avui una persona es pot plantejar viure l’economia social i solidària en gairebé tots els àmbits que tenen a veure amb el consum. Cal una conversió i un canvi personal en aquest sentit.
Com jutjarà la història el tracte que donem als immigrants?
D’aquí a 200 anys, la història ens preguntarà com podíem deixar morir tanta gent a les portes del mar Mediterrani. Aquesta és una de les grans denúncies que ha fet el papa Francesc. Els cristians hauríem de tenir una veu més forta en aquest sentit. L’acollida a l’altre hauria de ser una qüestió transversal.
Vostè ha estat voluntari a Migra Studium i també ha dedicat els estius a ajudar els immigrants en les zones agrícoles d’Almeria. Quina és la situació?
La zona de ponent d’Almeria es coneix popularment com el mar de plàstic, perquè hi ha quilòmetres d’hivernacles, on els immigrants treballen en condicions de total precarietat. Davant d’aquesta situació es fa la vista grossa. Treballen sis hores seguides sota el plàstic a més de 40 graus, sense cap cobertura sanitària ni legal. Malgrat tot, una de les coses més maques és veure com s’ajuden els uns als altres. Però no podem oblidar que si vénen aquí és perquè les desigualtats entre el nord i el sud són flagrants. El que hauríem de fer són polítiques de cooperació al desenvolupament. La realitat, però, és que són les primeres partides que s’han retallat dels pressupostos públics.
Amb el cas de l’Ebola hem vist que hi ha molta hipocresia entre el nord i el sud?
Sembla que ens preocupa molt més el que passa al costat de casa que a milions de quilòmetres, encara que sigui molt més flagrant i dur. Vivim obsessionats perquè la nostra zona de confort no perdi aquesta seguretat en què presumptament creiem que vivim. No ens adonem que la vida està molt més interrelacionada i que el que passi al sud ens afectarà sí o sí. Ara que ens afecta més de prop generem tota aquesta alarma social, una espècie de paranoia, sense fonament. No ens enganyem: estan morint 10.000 persones de gana cada dia i això no genera alarma social. La nostra societat s’ha anat imbuint dels valors del capitalisme. Així, tot el que és propi de l’economia —l’individualisme, el rendiment, la competitivitat— ha acabat assimilant-ho la societat com a valors propis quan són totalment contraris als valors cristians i humans.
Cristianisme i Justícia és una de les entitats promotores de la Plataforma per una Fiscalitat justa, ambiental i solidària. És un tema en què vostè està especialment involucrat. Per què?
La fraternitat cristiana l’hauríem de traduir avui dia per una fiscalitat més justa. El que reclamem és un sistema fiscal més just i progressiu, i una equiparació entre les rendes del treball i les rendes del capital. No pot ser que el capital tributi menys que la persona que treballa. Hem de lluitar també contra el frau i l’evasió fiscal de grans empreses i multinacionals que tributen en paradisos fiscals per tenir més beneficis. Hi ha un camí per recórrer i molta feina a fer.
Catalunya pot superar la manca de finançament amb nous impostos?
És difícil, perquè les competències fiscals de Catalunya no són gaires. S’han aplicat impostos ambientals, sobre els dipòsits bancaris, com a mesures per poder recaptar més. Ara bé, es va eliminar l’impost de successions fa uns anys i ara es vol recuperar, però aquesta recuperació significa un 80% menys del que estàvem recaptant en el seu moment.
En l’àmbit turístic, hi ha camí per recórrer des del punt de vista recaptatori?
La taxa turística, de competència municipal, genera molts ingressos en el cas de Barcelona. Ara bé, hem de tenir en compte que la fiscalitat té una vessant recaptatòria però també en té una altra de desincentivadora. És a dir, el sistema fiscal pot ajudar-nos a frenar un cert turisme que no ens agrada per a les nostres ciutats.