Per tal de fer un reconeixement públic a la feina, sovint invisibilitzada, de les persones cuidadores no professionals, la Fundació Pere Tarrés ha celebrat el 15 de març a l’Auditori de la Pedrera, a Barcelona, la jornada “Cuidar el qui cuida”, on algunes persones que es troben en aquesta situació han explicat les seves vivències i les problemàtiques amb què es troben.

La jornada, conduïda pel periodista Albert Om, ha tingut com a moment central la xerrada Una mirada contemporània sobre les experiències de cuidar i les emocions en la vida quotidiana, de l’experta en cures Mercè Pérez Salanova. Ha comptat amb la presència de Carles Campuzano, conseller de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya.

En un context d’envelliment de la població i de creixement de les necessitats socials, la gestió de la dependència és un dels temes clau dels pròxims anys. L’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials ha publicat unes dades esfereïdores, on posen en relleu que la dependència no fa més que créixer i que els recursos públics destinats a aquesta qüestió són clarament insuficients. Segons aquestes dades, 111 persones dependents moren cada dia sense haver rebut l’ajut al qual per llei tenen dret. 40.447 en total l’any passat. Mentrestant, 296.431 persones estan esperant algun tipus de tràmit vinculat a la dependència a tot l’Estat.

Aquesta circumstància no només afecta les persones que es troben a les sobrecarregades llistes d’espera de la dependència, sinó també impacta, de retruc, en la qualitat de vida de les persones encarregades de cuidar-les. I és que la complexitat, rigidesa i lentitud dels tràmits per obtenir el grau de dependència fan que a la pràctica siguin els familiars els que en molts casos assumeixen aquestes cures.

Les xifres són prou eloqüents i obliguen a una reflexió: es calcula que només a Catalunya, actualment hi ha més de 97.000 persones cuidadores no professionals, segons l’informe de prestacions econòmiques i de serveis per a persones amb dependència de la Generalitat, tot i que no totes es troben en llista d’espera d’un servei.

Aquestes persones, sovint familiars sense preparació que cuiden parents en situació de dependència, realitzen una feina que desgasta molt i molts cops amb renúncies personals i professionals molt altes. Es troben sovint sense suports i desenvolupen un alt grau d’estrès, esgotament físic i mental i patiment en recaure sobre elles la responsabilitat de la cura. És, a més, una feina que suposa una alta desigualtat de gènere: el 88% d’aquestes persones són dones.

La Fundació Pere Tarrés s’ha proposat potenciar i ampliar els seus programes de formació i acompanyament a aquestes persones. Des del 2009, la Fundació Pere Tarrés ha format prop de 7.000 persones cuidadores no professionals i ha organitzat més d’un centenar de grups de suport i ajuda mútua, espais molt importants per a aquestes persones que els permeten desconnectar, compartir les seves inquietuds i incorporar nous coneixements i aprenentatges.

Decàleg de propostes per millorar la qualitat de vida de les persones cuidadores

Més enllà de millorar i reforçar aquest acompanyament, la Fundació ha analitzat, a través d’entrevistes qualitatives i qüestionaris, els punts febles del sistema de serveis socials i com afecten les persones que s’encarreguen de tenir cura de la dependència de manera no professional. D’acord amb aquesta anàlisi, ha elaborat un decàleg de propostes amb l’objectiu de millorar el sistema i la qualitat de vida de les persones cuidadores. És el següent:

—Reconèixer les persones cuidadores. S’evidencia la necessitat d’un reconeixement social i professional de l’experiència que atorga el desenvolupament de l’atenció que fanles persones cuidadores no professionals. El temps que aquestes persones destinen a les cures i que habitualment assumeixen havent d’abandonar el mercat laboral és origen d’experiències i adquisició de competències que han de ser reconegudes.

—Combatre la precarització del sector de les cures. És bàsic promoure una feina de qualitat en el sector social, tot millorant les condicions laborals de les persones que hi treballen i, en la mesura del possible, potenciar les organitzacions d’economia social i col·laborativa per tal que no siguin empreses amb ànim de lucre les que ocupin el mercat de la provisió de les cures a la llar.

—Incorporar les famílies en el model. Cal escoltar les famílies i fer-les partícips del disseny i gestió del model.

—Desconnexió i suport mutu. Cal desenvolupar i reforçar els grups de suport emocional i els espais de desconnexió per combatre el burnout, amb l’objectiu de generar xarxes de suport entre les persones cuidadores, millorar el seu benestar emocional, compartir experiències i assolir recursos o idees que els ajudin en el seu dia a dia.

—Potenciar les entitats del tercer sector com a complement. Per la seva agilitat i proximitat amb les persones, tenen un rol complementari de l’administració i cal potenciar-les com a complement allà on l’administració no arriba i com a facilitador que pot oferir estratègies i recursos a les persones cuidadores que l’administració no atorga.

—Conscienciació social. Cal una sensibilització i una conscienciació de la societat al voltant del tema de les cures des d’una perspectiva de gènere que posi el focus sobre el fet que la gestió de l’atenció a les persones dependents se centra en l’entorn familiar i que posi en evidència la sobrecàrrega dels membres femenins de la família i la naturalització de l’assumpció del rol de cures per part de les dones.

—Millorar la coordinació dels agents socials. Cal millorar la coordinació entre els diferents estaments implicats en el sistema de serveis socials: entre departaments d’una mateixa administració, entre diferents administracions i entre administracions i entitats del tercer sector, amb l’objectiu d’aconseguir un model de detecció més preventiu i no tan reactiu.

—Ampliar els recursos de suport existents. Es fa necessari ampliar, flexibilitzar i diversificar el catàleg de serveis i prestacions per reforçar els suports que es presten al domicili, oferint noves fórmules de prestacions i ajuts, reforçant mecanismes com l’assistent personal o la teleassistència avançada.

—Formacions adreçades a les persones que cuiden. La major part de formacions existents avui dia vinculades a la dependència van encaminades a donar eines de com atendre la persona en situació de dependència, però cal desenvolupar noves formacions adreçades a l’autocura i a coneixements i competències que posin al centre la persona cuidadora no professional.

—Optimització i millora dels processos vinculats a la dependència. Cal millorar diferents aspectes normatius relacionats amb els circuits dels serveis socials que generen una excessiva burocràcia, processos de tramitació desproporcionadament llargs, desinformació, etc.